Als Països Catalans, ja a l’alta edat mitjana hom pot trobar llibres d’autors clàssics a la biblioteca del monestir de Ripoll. Hom ha trobat notícies que testimonien l’interès dels monarques de Catalunya-Aragó per a proveir amb autors clàssics llurs biblioteques; així, Juan Fernández de Heredia féu nombroses aportacions d’obres d’autors grecs antics i medievals, en temps de Pere III. Hom coneix, a més, l’existència de llibres grecs d’Aristòtil, Demòstenes i Plutarc a la biblioteca de Carles de Viana. Amb la introducció dels corrents renaixentistes augmentà l’interès pels estudis hel·lènics, i el 1498 a Barcelona, veié la llum una edició de la Política d’Aristòtil, un dels autors antics més comentats o traduïts per figures com Carles de Viana, Joan Lluís Vives i d’altres. A València (1524) i a Barcelona (1544-45) foren creades càtedres de grec i, sobretot al País Valencià, al llarg del s XVI, hom troba hel·lenistes importants: Miquel Jeroni Lledesma, Pere Joan Nunyes (les Institutiones grammaticae linguae graecae del qual, del 1590, encara foren utilitzades el segle XVIII a la universitat cerverina), Cosme Damià Savalls, Francesc Escobar, etc. Al costat de Nunyes, els noms de Vicent Mariner, traductor elegantíssim al castellà d’Hesíode, d’Homer i de llurs escoliastes, i de Joan Baptista Cardona (que intentà d’elaborar una paleografia, juntament amb Antoni Agustí) enalteixen la història de l’estudi de les lletres gregues. Contemporani seu fou Pere Galès d’Ulldecona, reformista català emigrat a França. La presència de les dones en el món cultural renaixentista és testimoniada per Juliana Morell, Jerònima Ribot i Isabel de Josa. L’hel·lenisme català ha d’ésser considerat en la seva justa extensió com un fenomen de no gaire importància en relació amb l’hel·lenisme europeu, bé que ateses les circumstàncies, perfectament vàlid. Encara al s XVII, al País Valencià, sobresurten algunes figures il·lustres: el degà d’Alacant Manuel Martí i Saragossa, traductor al grec dels Epigrames de Marcial, i Gregori Maians. Amb tot, als darrers temps dels Borbó, els hel·lenistes hagueren d’ésser autodidactes o bé d’emigrar a l’estranger per manca de mestratge. Josep Finestres aprengué el grec d’un monjo tebà de l’Athos que es trobava a Barcelona, i lluità per a obtenir l’adquisició de tipus grecs per a la impremta de la Universitat de Cervera. L’expulsió dels jesuïtes (1767) contribuí encara més a l’empobriment dels estudis grecs. No obstant això, l’impuls de Finestres tingué una feliç continuació en l’obra de diversos deixebles, entre els quals Llucià Gallissà i Bartomeu Pou. Després de la guerra del Francès, el grec desaparegué de la Universitat i no hi fou restaurat fins el 1845. A la Universitat de Barcelona sobresortí aviat la figura d’Antoni Bergnes de les Cases, el patriarca de l’hel·lenisme modern; amb la seva Gramática griega (1847) i les crestomaties, donà un impuls insospitat al coneixement de la llengua grega i intentà també d’il·lustrar l’etimologia d’algunes paraules de l’idioma català (Raíces, 1868). El seu deixeble Balari i Jovany continuà amb brillantor la seva tasca. Ambdós preparen el terreny per a la creació d’un veritable humanisme català, que culminà el 1923 amb la institució de la Fundació Bernat Metge. Abans, però, cal esmentar els treballs publicats per l’Institut de la Llengua Catalana: l'Hero i Leandre, traduït per Lluís Segalà, i els Himnes homèrics en versos hexàmetres per Joan Maragall (que se serví d’una traducció en prosa feta per Pere Bosch i Gimpera, hel·lenista en la seva joventut). La figura cabdal de l’hel·lenisme català ha estat Carles Riba. Amb la seva primera traducció de l'Odissea (1919) ja anuncià l’alt grau de perfecció que assolirien les seves obres posteriors (Èsquil, Sòfocles, Plutarc, etc). La importància de Riba —al costat d’altres figures, com J.Creixells, J.Petit i J.Oliveres— radica també en el mestratge que exercí; entre els seus deixebles es destaca Jaume Berenguer i Amenós, destacat traductor de Tucídides. Josep Alsina i Carles Miralles, des de la Universitat de Barcelona, continuen el conreu de la filologia clàssica i, juntament amb ells, hom veu augmentar els treballs de traducció i d’investigació dels autors per obra d’estudiosos (Manuel Balasch, Francesc Cuartero), que mantenen i asseguren la continuïtat de les tasques de la Fundació Bernat Metge i de la tradició dels estudis hel·lènics a Catalunya.
m
Lingüística i sociolingüística