A diferència dels actuals ossos, els hemiciònids eren digitígrads, de cos gràcil i mides reduïdes en comparació amb els úrsids actuals. La seva dentició inferior era molt similar a la dels cànids actuals; per contra, la dentició superior presentava unes molars molt més desenvolupades en grandària i amplària, cosa que demostra que tenien una dieta més omnívora. Les restes més antigues es trobaren a Loranca del Campo —Conca del Tajo— i corresponen a l’època del Miocè inferior —Ramblià—. Fou, però, al pis geològic de l’Aragonià quan aquest grup experimentà més diversificació, representada àmpliament als jaciments dels Casots (Alt Penedès), Sant Mamet (Vallès), Bunyol (València) i Artesilla (Madrid) per l’espècie Hemicyon sthelini, de la mida d’un llop actual. Aquesta espècie fou substituïda per Hemicyon sansaniensis, trobada a Hostalets de Pierola (Anoia) i a Tarassona (Aragó). Els hemiciònids desaparegueren aparentment al Miocè superior, i en reaparegueren al Turolià unes formes gegantines com les del gènere Agnotherium, a Venta del Moro i Alcoi (València) sense ésser registrades en cap altra localitat espanyola.
m
pl
Paleontologia