El 1900 fou nomenat professor al Collège de France, on tingué un èxit sense precedents. Membre de l’Institut de France des del 1901, entrà a l’Académie Française el 1914. El 1928 obtingué el premi Nobel de literatura. Morí durant l’ocupació alemanya, havent donat la seva “adhesió moral” al catolicisme. La seva filosofia vitalista s’inscriu dins les tendències antipositivistes del començament del segle. Hereu alhora de l’espiritualisme de Jules Lachelier i de l’evolucionisme de Herbert Spencer, s’oposà tanmateix al neokantisme del primer i al positivisme del segon. Enfront d’aquestes tendències, que renuncien a conèixer la realitat profunda i, d’altra banda, enfront del “cientisme”, que confia d’arribar-hi amb els mètodes analítics de la ciència, concep un evolucionisme no mecanicista, segons el qual l’univers és animat per un “impuls vital”, font originària de vida i d’imprevisible novetat, que es desplega en un vessament continu amb un ritme de tensió creadora i de distensió materialitzant. Així, l’esperit i la matèria no són dues substàncies, sinó dos moments d’un mateix moviment de creació i de recaiguda; l’evolució biològica és el broll espontani de formes, que recau en “espècies” fixes; la història humana és l’impuls creador dels herois, dels genis i dels sants en la moral “oberta” i en la religió “dinàmica”, que recau en les formes socials de la moral “closa” i de la religió “estàtica”. El mètode corresponent a aquesta doctrina és una certa forma d’intuïció metafísica, que Bergson descriu com una espècie de simpatia intel·lectual, que ens transporta a l’interior de les coses, per oposició a la intel·ligència, que ens les fa conèixer per fora. El jo profund és el lloc on l’impuls vital es fa accessible a la intuïció. La ciència, per contra, fruit de la intel·ligència, fixa i retalla la realitat viva i contínua segons les necessitats de l’acció i tradueix, per la mediació de l’espai, la “duració” en “temps”, la qualitat en quantitat, la llibertat en determinisme, dissimulant així el moviment real de les coses. Aquesta concepció és exposada, amb un art consumat, en les seves quatre obres fonamentals: Essai sur les données immédiates de la conscience (1889), Matière et mémoire (1896), L’évolution créatrice (1907) i Les deux sources de la morale et de la religion (1932). Les altres publicacions, que poden ésser considerades aclariments o aplicacions de la doctrina a casos particulars, es redueixen a dos opuscles, Le rire (1900) i Durée et simultanéité (1922), i dos reculls d’articles i conferències: L’énergie spirituelle (1919) i La pensée et le mouvant (1934). El bergsonisme exercí una influència difusa, però molt extensa, i és una de les principals fonts de l’existencialisme.