Inicià la seva carrera amb melodrames, com Michel Pauper (1870), i comèdies còmiques, com L’enfant prodigue (1868), que no tingueren gaire èxit. Féu de crític teatral, i després, cenyint-se a un realisme estricte, estrenà les seves millors peces: Les corbeaux (1882), teatre naturalista que després d’ell no arrelà, i La parisienne (1885), escèptica comèdia de costums burgesos. Ja a l’època fou representat en francès a Barcelona i pogué influir damunt Àngel Guimerà.