Segons ell, el món no fou fet per cap home ni per cap déu; és etern i té per principi el foc vivent, que és també lógos, del qual procedeixen totes les coses: primerament la mar, i d’aquesta, la terra (camí cap avall), de la qual torna a sortir l’aigua, que torna al foc (camí cap amunt). Tot flueix, doncs, en un procés cíclic, però el flux universal té una llei que pocs, només els savis, coneixen. D’altra banda, el lógos, etern, no és simple, sinó contrarietat interna i secreta harmonia que engendra el moviment (“la guerra és el pare de totes les coses”). Caracteritzat per l’esforç destinat a comprendre el moviment i considerat el pare de la dialèctica objectiva, és a dir, de les coses, la seva doctrina influí en l’estoïcisme i, ja en la modernitat, en Hegel, Schleiermacher, Lasalle i Nietzsche; també l’invoquen els marxistes. L’exposició més corrent de la doctrina d’Heràclit és feta oposant-la a la de Parmènides com a primer defensor de l’immobilisme.