El 1952 es doctorà en física teòrica a la Universitat de Göttingen. Treballa al departament de materials de la Universitat de Califòrnia a Santa Barbara. Rebé el premi Nobel de física del 2000 juntament amb Zhores I.Alferov i Jack S.Kilby, pel desenvolupament d’heteroestructures de semiconductor usades en electrònica d’alta velocitat i optoelectrònica, presents actualment en els lectors òptics, els discs compactes i els mitjans d’emmagatzematge d’informació, entre d’altres. Els tres guardonats establiren les bases de la moderna tecnologia de la informació.