Pot ésser en forma d’heretament mutual, és a dir, d’institució contractual recíproca d’hereu, però solament entre cònjuges, o bé d’heretament a favor dels contraents, instituint hereu un dels contraents sense cap mena de reciprocitat, o, finalment, en forma d’heretament a favor dels fills presents o futurs, quan els contraents institueixen hereu una tercera persona.
A Catalunya, la possibilitat de deferir l’herència per via de pactes successoris afirmatius o d’institució restava sancionada per l’usatge Auctoritate et rogatio (com a conseqüència de la influència de la Lex romana visigothorum i del Dret romà postclàssic, on ja s'admetia la successió pactada entre cònjuges des de la Novel·la 2,21 de l’emperador Valentinià III) i per una constitució de Pere III a la cort de Perpinyà del 1351. Aquesta pràctica s’avenia amb la mentalitat catalana tradicional de conservació de patrimonis mitjançant la institució d’hereu únic. D’altra banda, com que el testament, per la seva essencial revocabilitat, no donava cap seguretat al fill que romania amb els pares i dedicava totes les seves activitats al patrimoni familiar, aquest inconvenient era superat si s’establia un heretament a favor del fill, en capítols matrimonials generalment, el qual, per la seva natura paccionada, era irrevocable o ajustat als pactes establerts, assegurant aquella qualitat d’hereu a voltes fins a la generació següent, si el fill instituït hereu i la seva futura muller pactaven un heretament a favor dels futurs fills.
Aquest dret consuetudinari sobre els heretaments ha estat recollit per la darrera compilació del dret civil català, el qual defineix sintèticament l’heretament com una institució contractual d’hereu i, per la seva estreta vinculació amb la tradicional organització de la família catalana, només permet que s’atorgui en capítols matrimonials.
Els heretaments a favor dels contraents, en general confereixen amb caràcter irrevocable la qualitat d’hereu contractual de l’heretant, però admeten diverses modalitats. Si l’heretant conserva la propietat dels seus béns, bé que amb unes facultats dispositives limitades, l’heretament s’anomena simple; té el caràcter de cumulatiu o complex, si l’afavorit amb l’heretament adquireix de present tots els béns de l’heretant; i s’anomena mixt si l’heretament és acompanyat d’una donació singular de present.
Els heretaments a favor dels fills dels contraents s’anomenen purs quan hom pacta que romandrà instituït hereu el fill dels contraents que visqui en morir l’heretant i que aquest hagi designat després, o el consort sobrevivent, en virtut de l’anomenada clàusula de confiança; preventius, quan s’institueix hereu entre els fills nats o naixedors per al cas de morir intestat l’heretant; i prelatius, quan atribueixen una preferència als fills del matrimoni contraent sobre els altres que puguin tenir qualsevol dels atorgants, en el cas d’un matrimoni posterior. A Eivissa i Formentera, dins els capítols matrimonials, coneguts amb el nom d’espòlits, hom pot atorgar heretament a favor d’un o més dels futurs fills.
Es pot pactar un heretament preventiu d’elecció, per al cas que, havent mort un dels cònjuges sense haver designat testamentàriament el fill que heretarà, pugui fer-ho el cònjuge sobrevivent entre els fills comuns, sia lliurement o conforme a determinades preferències de masculinitat i primogenitura. Tractant-se sempre d’heretaments a favor dels fills naixedors és necessari, per a poder heretar, que el fill mascle hereu o el fill afavorit sobrevisqui a l’heretant; però si es mor abans que aquest, heretarà el fill mascle de més edat o, si no n'hi ha cap, la filla major del matrimoni; en aquests casos els fills dels qui s’han mort abans solament tindran dret a la llegítima en l’herència de l’avi heretant.