heretgia

herejía (es), heresy (en)
f
Religió

Doctrina o sistema teològic rebutjat com a fals per l’autoritat eclesiàstica.

Suposa sempre un cos de doctrina mantingut amb autoritat dins una religió contra la qual l’heretge es rebel·la. Des del s II el cristianisme tenia ja el desig de mantenir un ensenyament incontaminat i hom hi establí criteris per a detectar les desviacions: els pares apostòlics apel·laven, en aquest sentit, als profetes i als apòstols; posteriorment, els concilis esdevingueren l’instrument per definir l’ortodòxia i condemnar les heretgies. Entre les nombroses heretgies amb les quals hagué d’enfrontar-se el cristianisme durant els primers segles, cal fer esment del docetisme, marcionisme, montanisme, adopcionisme, sabel·lianisme, arianisme, apol·linarisme, nestorianisme, monofisisme, donatisme, pelagianisme i gnosticisme. Al s XII l’Església començà de servir-se de la inquisició per a combatre els heretges; d’aquests, els qui refusaven la retractació eren lliurats al braç secular per ésser castigats. Després de la Reforma, l’Església Catòlica mantingué la teoria medieval referent a l’heretgia i continuà denunciant les teories o les opinions que considerava herètiques. Recentment, un gradual augment de tolerància i el moviment ecumènic han fet revisar la noció mateixa d’heretgia, de manera que de dia en dia és més possible de pertànyer a una església sense considerar heretges els adeptes a d’altres doctrines.