Pertangué, essencialment, al pas entre el Modernisme i el Noucentisme. Estudià a l’escola de Llotja de Barcelona i més tard, a París, al taller Julien i a l’acadèmia Colarossi. Durant la seva estada en aquesta ciutat, on féu la seva primera exposició el 1898, fou també molt important el contacte amb el pintor peruà Carlos Baca Flor, del qual rebé la influència. Es donà a conèixer a Barcelona, en una exposició, el 1900. Més tard, exposà a Venècia (1903, 1905 i 1907). En aquesta darrera biennal guanyà el gran premi, amb medalla d’or. A Buenos Aires, el 1910, guanyà un altre gran premi. A Roma, el 1911, fou acollida amb gran ressò la seva exposició. Visqué molt de temps a França. Més tard retornà als Països Catalans, on treballà a Barcelona i a Pollença. Prengué part en l’exposició de l’Institut Carnegie el 1924, i a l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, tingué una sala especial. El començament de la seva obra se situà dins una òrbita postimpressionista, però aviat derivà cap a un preciosisme retòric, decorativista i molt ric de colors, que sovint cercava els temes dins el folklore, preferentment el valencià i el gitano. Però els anys vint abandonà aquesta mena de pintura per tal de dedicar-se al paisatge, especialment de Mallorca, suau, matisat, irisat, bé que sempre preciosista. Després de la seva mort, la casa on visqué a Pollença, fou convertida en Museu Anglada Camarasa.