El 1833 s’uní a les forces de Zumalacárregui, i el 1839, a les de Ramon Cabrera. Acabada la guerra, passà a França. El 1847 participà en la guerra dels Matiners i fou secretari de la Junta Superior carlina a Catalunya. Durant l’intent d’alçament carlí del 1860 fou nomenat comandant general de València, càrrec que no exercí pel fracàs de l’acció. Fou secretari del pretendent Carles VII (1868) i, amb el grau de tinent general, comandant general de les forces carlines de Catalunya (1869). Participà en la tercera guerra Carlina com a cap d’estat major (1872), i després fou comandant general d’Aragó i de Guipúscoa. Es mostrà contrari a la tendència futurista dins el carlisme. Exiliat a París, tornà a Madrid després de la Restauració.