Tot i que el sentit originari del terme podria fer pensar en una disciplina tècnica referida a la interpretació, en el context de la filosofia contemporània designa una disciplina filosòfica i, fins i tot, una manera de concebre la filosofia. L’introductor de l’hermenèutica com a disciplina filosòfica fou G.F. Maier, però resultà més influent la tasca de Schleiermacher, el qual, amb la seva hermenèutica del Nou Testament, supera una posició merament filològica: la interpretació ja no és oferta com a alguna cosa externa a allò interpretat. La importància de l’hermenèutica al s. XX és determinada pels treballs de Dilthey, Heidegger i Gadamer. El primer la definí com el mètode general de les ciències de l’esperit; fou el primer a postular l’existència del famós “cercle hermenèutic”: la interpretació es fonamenta en un coneixement previ de les dades, però, alhora, refà el sentit que tenen aquestes dades. L’estatut de l’hermenèutica és privilegiat en tant que és el mode de manifestar-se propi de la consciència històrica. Fonamentant-se en la tasca de Dilthey, Heidegger cerca el seu fonament: si l’hermenèutica és el mètode de les ciències de l’esperit, és perquè el seu sentit específic és l’anàlisi de l’existenciaritat de l’existència, és a dir, el comprendre és una estructura específica del ''Dasein', una dimensió intrínseca de l’home. A Sein und Zeit Heidegger identifica l’hermenèutica amb la fenomenologia; en les obres posteriors l’hermenèutica seguirà essent un tema fonamental. Si l’ésser s’esdevé lingüísticament, pensar només pot ésser escoltar el llenguatge, interpretar-lo, fer hermenèutica, la qual esdevé, així, l’alternativa a la metafísica. Partint de Heidegger, la comprensió com a projecte, Gadamer elabora una teoria pròpiament hermenèutica en el seu Wahrheit und Methode. L’acte de comprensió s’esdevé com a fruit d’una dialèctica entre els prejudicis i el resultat del mateix acte de comprensió; la interpretació esdevé, així, una tasca infinita, que té com a condició de possibilitat la sensibilitat de l’intèrpret a l’alteritat del text. Aquesta dialèctica és en el fons una expressió de la pugna entre Romanticisme i Il·lustració desenvolupada i no resolta des del començament de la filosofia alemanya. Gadamer ofereix una síntesi de totes dues. La seva posició és important també com a origen d’alguns dels tòpics de la cultura postmoderna; per exemple, ell fou el primer a insistir en la irrellevància de tot allò referent a l’autor del text per a la seva comprensió. Tendències molt diferents poden, a hores d’ara, ésser anomenades hermenèutiques; hom pot, així, distingir entre unes hermanèutiques positives i altres de negatives. La primera seria la dels seguidors de Gadamer, que la prenen com a fonament d’una filosofia de la comunicació social. K.O. Apel i, en un cert sentit J. Habermas, en són els representants més distingits. El deconstruccionisme francès fet a l’ombra d’Heidegger en seria la segona. En tos dos casos allò que hom expressa són tendències dominants del pensament de la nostra època que marquen la seva singularitat. La proposta hermenèutica de Heidegger tendeix al nihilisme. Si l’ésser que hom pot comprendre és llenguatge, l’ésser tendeix a esdevenir no-res. La proposta gadameriana implica una nova concepció de la veritat que es distingeix de la tradicional pel seu caràcter retòric i públic. Aixi mateix, hom pot advertir una tendència a utilitzar la hermenèutica com a fonament de l’antropologia cultural, de la qual R. Rorty és l’autor més característic. L’hermenèutica hi és contraposada a l’epistemologia: la primera pensa en una traduïbilitat de tots els discursos, la segona en la seva commensurabilitat. Preferir la primera a la segona és abandonar el discurs filosòfic de la identitat per l’apologia antropològica de la diferència.
f
Filosofia