Té l’origen en la Mesa de Altsasu, constituïda el 1977 per forces de l’esquerra abertzale (ESB, ANV, EIA, que l’abandonà, HASI [ex EHAS] i LAIA). El 1979 rebutjà l’estatut d’autonomia, política que li valgué 3 escons en les eleccions generals. Segona força al parlament autonòmic el 1980 (11 escons), posteriorment ha mantingut un espai electoral considerablement estable: en la representació autonòmica, al País Basc obtingué 11 escons el 1984 i el 1994; 13, el 1986 i el 1990; 14, el 1998, però 7, el 2001. A Navarra foren 6 (1983 i 1995), 7 (1987 i 1991) i 8 (1999) els diputats elegits. En l’àmbit estatal, obtingué successivament 2, 5, 4, 2 i 2 escons els anys 1982, 1986, 1989, 1993 i 1996, respectivament. En les eleccions europees del 1987 i del 1989 obtingué un diputat. Reivindica la retirada de les forces de seguretat de l’estat, la unificació política amb Navarra i amb els departaments bascs de l’Estat francès per a constituir el territori basc d’Euskal Herria, i la independència a través de l’autodeterminació. Ha practicat la confrontació sistemàtica amb els partits bascs d’obediència estatal i l’absentisme a les cambres del govern central i, amb un parèntesi (1998-2000), a les autonòmiques, però no així als ajuntaments. L’actitud de connivència davant el terrorisme d’ETA n'ha fet un objectiu freqüent de la repressió policíaca i judicial i d’accions terroristes, com ara l’assassinat del seu dirigent Santiago Brouard (1985) i del diputat a Corts Josu Muguruza (1989). El progressiu setge a ETA, sobretot des de la creixent col·laboració policíaca francesa i del pacte d’Ajuria Enea (1988), obrí un debat a l’interior d’HB (contrari al pacte) sobre el suport a aquella organització, en el qual prevalgueren les tesis menys conciliadores. Els anys següents es mantingué la no-condemna als atemptats d’ETA, i proliferaren les mobilitzacions contra la dispersió fora del País Basc dels presos etarres i contra les mesures policíaques, els actes vandàlics, les intimidacions i els disturbis. Des del 1997, la creixent pressió de la societat basca i de la resta de l’estat (suscitada sobretot pels assassinats d’ETA de personalitats, que tingueren una gran repercussió social) accentuà l’aïllament d’HB, la direcció de la qual fou empresonada, acusada de col·laboració amb ETA. Al març, la ruptura del pacte d’Ajuria Enea i, al setembre, l’anunci per part d’ETA d’una treva indefinida trencaren l’aïllament d’HB que, el mateix mes, signà, amb la resta de partits nacionalistes bascs i IU, l’anomenada ‘declaració de Lizarra’, que advocava per la negociació amb ETA. Després de les eleccions autonòmiques (octubre del 1998), Euskal Herritarrok (‘Ciutadans bascs’, nom amb el qual concorria HB a la consulta) donà suport al candidat del PNB a lehendakari. Bé que compartí amb el PNB i EA la iniciativa sobiranista de l’Assemblea de municipis bascs (Udalbitza), el trencament de la treva d’ETA, la represa dels atemptats (desembre del 1999) i la continuació de la violència al carrer (en basc, kale borroka), davant de les quals HB no modificà l’actitud de connivència, comportaren al juny del 2000 la ruptura amb el nacionalisme moderat i l’abandó del parlament. En les eleccions anticipades del maig del 2001, el fort descens del vot conduí a remodelar l’organització i a canviar-ne la denominació, que passà a ésser Batasuna (‘unitat’), de la qual es desmarcà el corrent intern Aralar, descontent amb la línia oficial, especialment pel que feia a la seva actitud envers l’actuació d’ETA.