Hom sap poques coses d’ell: que el seu pare feia de pagès a Beòcia, que tingué problemes amb el seu germà Perses per qüestions referents a l’herència paterna i que les muses de l’Helicó li concediren l’art de la poesia. Pel que fa als poemes, atès que semblen pressuposar un coneixement dels homèrics, hom els sol datar al segle VIII aC.
La Teogonia explica l’origen del món i (cosa que ve a ésser el mateix en la línia de pensament mític que caracteritza Hesíode) dels déus. El món és fruit de l’ordenació de Zeus, el sobirà del cel que ha hagut de vèncer els titans. Així el poema és entès com el desenvolupament d’un mite de sobirania: la de Zeus sobre els altres déus.
Els Treballs i dies és divideixen en dues parts. La primera d’elles constitueix un dels poemes més interessants de l’antiguitat, tant per les imitacions posteriors (Arat, Virgili) com per la influència del seu pensament en la lírica arcaica, especialment a Soló, i en la tragèdia àtica: cal seguir la justícia (δίκη), divinitzada com a filla de Zeus, i evitar l’excés (ὑβρις). Dirigit a Perses (d’on el tema de la justícia), l’obra, malgrat el seu pregon pessimisme, conté una valoració positiva del treball humà i una crítica no de la institució reial, però sí dels reis dolents, que representen l’aspecte negatiu del poder. Hi ha en Hesíode un afany reformista, però els models del món millor que ell desitja són descrits com formant part d’un passat irrecuperabe, mític, del qual deriven totes les utopies posteriors, fins a la platònica.
Una altra composició, l'Escut d’Hèracles, que conté la descripció d’aquest objecte, és segurament obra d’un poeta posterior que a la influència d’Hesíode unia la dels poemes homèrics. Quant a la qualitat, cal dir que és inferior a l’un i a l’altre model.