Més específicament hom dóna aquest nom a l’estudi aprofundit, de caire matemàtic, fet a partir de la consideració del líquid com un medi continu homogeni i isòtrop (moltes de les seves formulacions són extensives als gasos). El nom d’hidrodinàmica fou introduït per Daniel Bernoulli, el 1738, però la seva consolidació com a branca científica autònoma fou sobretot obra de Leonhard Euler, que establí les equacions diferencials del moviment i donà la formulació actual a resultats anteriors. Durant els s. XVIII i XIX la hidrodinàmica així formulada es desenvolupà amb independència de la recerca experimental de resultats pràctics. Les aportacions principals, a més a més de les indicades, foren les de Lagrange i de Laplace al s. XVIII i les de Navier, Stokes, Rayleigh, Helmholtz, Kirchhoff, Boussinesq, Reynolds, Thomson, Žukovskij i Kutta entre el s. XIX i el començament del XX. A partir del 1905, la principal línia de progrés tingué lloc dins la mecànica de fluids com a síntesi. La hidrodinàmica es fonamenta en l'equació de continuïtat ( continuïtat)), l' equació de l’equilibri dinàmic ( equació de Navier-Stokes) i l'equació de conservació de l’energia ( principi de Bernoulli). Els principals objectius d’estudi de la hidrodinàmica són els conceptes cinemàtics bàsics (trajectòries, línies de corrent, escolament, etc), els moviments i les deformacions d’una partícula elemental i llur relació amb les tensions viscoses, els corrents on és sempre nul el rotacional de la velocitat (anomenats corrents potencials) i la teoria dels remolins aplicada a zones del fluid on el rotacional no és nul. L’estudi del flux potencial consisteix essencialment a relacionar els elements de la xarxa de corrent (superfícies equipotencials i superfícies de corrent) amb la forma de les parets i amb altres condicionants (rotació prèvia o no, etc). Per a l’estudi de l’esforç que exerceix un corrent líquid sobre un sòlid immergit hom pot considerar, per al càlcul de la força de sustentació en sentit perpendicular al moviment, el líquid perfecte (sense viscositat). Per al càlcul de la resistència a l’avanç, però, hom ha de recórrer, per a una interpretació correcta, a la influència de la viscositat i de fenòmens de turbulència que es produeixen en la zona pròxima al sòlid.
f
Física