Deriva de la veu egípcia hika khasut (cap dels països estrangers) i s’aplica també, per extensió, als seus seguidors. L’origen d’uns i d’altres és objecte de controvèrsia: conjunt de pobles semites que haurien emigrat a Egipte des del sud de Palestina; hurrites invasors; conglomerat de gents, en especial semites, que s’haurien infiltrat pacíficament en el delta; població mig egípcia i mig semítica del delta oriental; caps bàsicament asiàtics que haurien substituït els egipcis, etc. Hom tampoc no sap si existeix una relació entre aquests hikses i els hika khasut citats en alguns texts del Regne Antic i de la dinastia XII. Sigui com vulgui, a la fi del Regne Mitjà, els hikses aconseguiren el poder (conquesta del delta oriental i d’Avaris, llur futura capital, el 1720 aC i presa de Memfis el 1674 aC) i donaren pas a dues dinasties, la XV o dels “grans hikses” (1674-1567 aC), amb Šeši, Khyan i Apopis I com a sobirans principals, i la XVI (~1684-1567 aC), subsidiària de l’anterior.
Paral·lelament a Tebes, es formà la XVII, autòctona, amb autoritat sobre els vuit nomoí o províncies més meridionals del país. Bé que sotmesa en un principi als hikses, intentà poc a poc de bandejar-los del país: entre el 1605 i el 1575 aC, Seqenenre Tao II recuperà segons, sembla, els nomoí IX-XIII i el seu successor, Kamois, inicià una guerra d’alliberament contra Apopis I que li significà la conquesta de la resta de l’Alt Egipte. Fou, però, Amosis el que emprengué la campanya definitiva (~1575-67 aC), la qual acabà amb la presa d’Avaris i, posteriorment, de la fortalesa hiksa de Šaruhen, a Palestina. Documentats només en les fonts faraòniques, els hikses gaudiren de mala anomenada entre els egipcis d’època posterior, malgrat llur evident egipcianització (ús de l’escriptura jeroglífica, adopció de l’art i de la religió del país, etc.).