Professor a Harvard. Deixeble de Carnap i de Quine, les influències que més el marcaren foren, però, les de Kant i Wittgenstein. El seu primer àmbit d’interès fou el de la filosofia de les matemàtiques i posteriorment s’interessà per la filosofia del llenguatge. Amb el temps tractà totes les temàtiques filosòfiques bàsiques.
La seva obra es caracteritza pel tarannà crític envers els dogmes de la filosofia analítica. La seva línia de pensament fou definida per ell mateix com a realisme intern o realisme amb r minúscula (per oposar-lo al Realisme metafísic, amb R majúscula). Considera que no hi ha cap objecte independent de les descripcions i que no existeixen descripcions o teories vertaderes, però que malgrat això hi ha per a nosaltres descripcions objectivament justes. D’aquesta manera considera una nova noció de veritat, que defineix com una mena d’acceptabilitat racional, una coherència ideal entre les nostres creences i les nostres experiències, que no pressuposa, però, una correspondència d’un estat de coses independent del discurs.
Fou un autor d’articles més que no pas de grans obres. Els seus treballs més destacats són sovint recopilacions, entre les quals destaquen Philosophy of Mathematics (1964), Philosophy of Logic (1971), Meaning and the Moral Sciences (1978), Reason, Truth and History (1981) i Realism with a Human Face (1990).