La Ilíada té ja himnes amb fragments narratius que són llurs parts més significatives. EL vers més emprat en la seva composició fou l’hexàmetre, però també foren emprades altres formes mètriques més líriques. Els tràgics n'introduïren en els drames i a l’època alexandrina, Cal·límac reprengué la forma hexamètrica, que fou també la dels himnes òrfics. Al costat de l’himne ritual es desenvolupà l’himne com a gènere exclusivament literari (el Carmen saeculare horacià). Els llibres bíblics tenen una sèrie de composicions poètiques, ultra el grup que té el nom específic de salms, que són anomenades himnes o càntics ( càntic). Els cristians compongueren ben aviat himnes, que eren cantats en les celebracions cultuals, no sense resistència per part d’altres comunitats. La regió de Síria fou fecunda en la producció d’himnes; sant Efrem n'és l’exponent màxim en llengua siríaca. Al s VI a l’església grega es difongué el gènere anomenat kontàkion, conreat sobretot per Romà dit el Cantor, i posteriorment el cànon, conreat especialment per Andreu de Creta (s VII) i Joan Damascè. A l’església llatina fou, sembla, Hilari de Poitiers qui introduí els himnes, i Ambròs de Milà en fou el compositor més destacat. Altres himnògrafs els himnes dels quals foren admesos en la litúrgia són Prudenci, Venanci Fortunat, etc. Mentre les litúrgies orientals han donat una gran cabuda als himnes i a les composicions poètiques no bíbliques, en la litúrgia llatina aquest ús ha estat molt més reduït; amb tot, el culte protestant li donà nou relleu i afavorí, així, la composició d’himnes.
m
Música
Literatura
Cristianisme