hipari

Hipparion sp (nc.)

m

Paleontologia

Gènere de mamífers de l’ordre dels perissodàctils, de la família dels èquids, d’una mida intermèdia entre l’ase i la zebra, amb el crani més petit i baix que el cavall actual, i amb tres dits a les extremitats: el dit del mig, gros i acabat en una peüngla, i dos de laterals petits.

Comprèn algunes espècies que habitaren a Europa, Àsia i Àfrica durant el Miocè, el Pliocè i el Plistocè, coexistint amb altres gèneres d’èquids, com Neohipparion, Nannihippus i Pliohippus, el darrer dels quals evolucionà en la línia que conduí al cavall actual. S'originà a l’Amèrica del Nord fa uns 14 milions d’anys i immigrà al Vell Continent fa uns 11 milions d’anys. Perdurà fins fa uns 3 milions d’anys, moment en què els veritables cavalls envaïren novament Euràsia des de l’Amèrica del Nord i els desplaçaren. Hipparion és el fòssil terrestre més característic del Miocè superior i del Pliocè, i ha estat àmpliament utilitzat en la bioestratigrafia continental. A més dels tres dits, amb el central més gros que els laterals, les diferents espècies d’hiparis es distingien dels cavalls actuals per la seva mida més reduïda. Malgrat això, la seva dentició era ja molt semblant a la del cavall actual, amb molars de corona alta adaptats a un règim a base d’herbes.