Primer es definiren les xarxes Hiperlan I, que es basaven en una modulació GMSK i permetien velocitats de fins a 20 Mbps, operant a la banda de 5 Ghz. Després aparegué l’Hiperlan II, amb modulació OFDM i més pensat per a comunicacions a l’interior dels edificis, on els problemes de fàding són més importants. La seva cobertura és de l’ordre dels 150 m, i permet velocitats de fins a 54 Mbps. L’Hiperlan II està pensat com a complement del sistema UMTS.
m
Electrònica i informàtica