hispà

| hispana

f

m

Història

Nom donat als emigrats d’Hispània que s’establiren a la banda nord dels Pirineus, en els dominis francs, fugint del territori dominat pels àrabs, sobretot després de la fracassada expedició de Carlemany contra Saragossa (778).

Molts d’ells procedien de la Tarraconense i es constituïren en nuclis de refugiats que foren objecte d’una capitular de Carlemany, vers el 780, que facilitava llur establiment a Septimània; aquesta capitular fou completada vers el 801 i renovada per Lluís el Piadós el 815 i per Carles el Calb el 844. Entre ells hi havia magnats i eclesiàstics notables, com Teodulf, Àtala, Castellà, Agobard, Claudi i Pirmí, que ocuparen càrrecs importants en l’imperi Carolingi, i també molta gent humil, que foren un factor important en la conquesta i el repoblament cristians dels primers nuclis de la Catalunya Vella o Marca Hispànica.