Bé que la preocupació crítica per escriure la història amb veracitat és molt antiga i que ha anat donant lloc al naixement d’un seguit de tècniques auxiliars de la investigació (arqueologia, paleografia, numismàtica, etc), aquesta preocupació no es pot confondre amb la reflexió teòrica sobre l’evolució de les societats humanes que hom troba, aïlladament, en figures com la d’Ibn Haldūn i, més sovint, en els corrents progressius de la historiografia europea des del Renaixement fins avui, però que no ha esdevingut encara un estudi científic coherent, amb un cos de doctrina propi. Només cal veure que en l’ensenyament superior estudiar història no acostuma a voler dir altra cosa que aprendre els fets del passat, els uns darrere els altres, en unió d’algunes tècniques merament instrumentals per a la investigació; i quan hom ultrapassa aquest nivell acostuma a fer-ho per a caure en una filosofia de la història que no és sinó reflexió general aliena a les preocupacions concretes de l’investigador i que poques vegades li serveix d’ajut.
La filosofia de la història
Tanmateix, la filosofia de la història, com a reflexió crítica sobre el coneixement històric i, alhora, com a interpretació sobre la història (i àdhuc sobre el seu sentit possible, aspecte, aquest, abordat més directament encara per l’anomenada teologia de la història), no ha deixat d’operar activament darrere les diferents concepcions, escoles i mètodes que, en relació amb la ciència històrica, s’han succeït al llarg dels temps. Entre els filòsofs de la història mereix, sens dubte, esment a part Hegel, del qual, i més enllà de l’idealisme de què pugui pecar i que el pugui fer per a molts refusable, hom pot dir que ha estat el factor fonamental, en els temps moderns, perquè la història esdevingués objecte del pensament humà, i ha possibilitat així una veritable consciència de la història i del caràcter essencialment històric de l’home i de la societat. La mateixa concepció marxista de la història —i no obstant les diferències radicals que la separen de Hegel— és difícilment comprensible sense l’aportació hegeliana. Amb anterioritat a Hegel, d’altra banda, hom pot esmentar, com a filòsofs de la història, sant Agustí (la seva Ciutat de Déu tanmateix, comporta més aviat una teologia de la història, en la línia de la teologia de la història bíblica), G.Vico, Voltaire i A.Comte. Quant als darrers cent anys, hom pot fer esment de pensadors com O.Spengler, W.Dilthey, B.Croce, H.Rickert, K.Mannheim, J.Huizinga i R.Aron, entre altres.
El caràcter global de la història i l'artificiositat de les subdivisions
En tractar de la història com a ciència, que estudia l’evolució de les societats humanes, hom pot deixar de banda, com a secundàries, totes les adjectivacions que pretenen de delimitar la història, bé pel seu àmbit geogràfic (història universal o munidal, enfront de la història nacional, local, etc), bé pels aspectes de la vida humana de què s’ocupa (història política, econòmica, cultural, etc), bé, finalment, per l’època que estudia (hom ha separat, així, tradicionalment la prehistòria de la història per l’aparició de documents històrics escrits —i ha reduït, per això, incorrectament el concepte mateix d’història—, però, si de cas, haurien d’ésser separades pel trànsit de la barbàrie a la civilització —i, en aquest sentit, hom anomena la primera actualment protohistòria—: altres delimitacions són les d'història antiga, medieval, moderna i contemporània). Hom pot així mateix refusar la denominació d'història social, car tota història que no fos d’alguna manera social, que no tingués com a darrer propòsit d’explicar una societat humana (si
gui quin vulgui l’angle des del qual la considera), no seria realment història. Si de cas, aquesta qualificació hauria d’entendre's en el mateix sentit que la història total, proposada per Pierre Vilar, car només una història que abastés el conjunt de les actuacions dels homes podria tenir la pretensió d’anomenar-se social. La història científica no pot definir-se avui com a simple narració dels fets del passat, la qual cosa solia significar la relació dels fets dels dirigents i dels homes il·lustres del passat. No pot, tampoc, acontentar-se a parlar d’alguns homes, sinó que ha d’estudiar-los tots en llur conjunt, agrupats en classes distintes dins una societat. Ni pot limitar-se a narrar, sinó que cal que expliqui com aquests homes treballaven i lluitaven, la forma en què es guanyaven la subsistència i els esforços que feren per millorar el món en què vivien. El seu objectiu no és de divertir ni de proposar models individuals de comportament, sinó d’explicar com han evolucionat les societats en el passat, per tal de comprendre millor la societat concreta en què hom viu i perquè sigui possible de transformar-la.
Els orígens de la història
En contra d’algunes elucubracions que voldrien presentar els pobles primitius com a mancats d’història i vivint en un món de perpetu present, hom hi troba ja formes orals de transmissió dels esdeveniments del passat, que sovint van transformant-se fins a esdevenir mites col·lectius, que donen una versió deformada de llurs orígens. El doble procés de desenvolupament de l’escriptura i de l’art de mesurar el temps (cronologia) féu possible el naixement d’una forma de fixar i transmetre successions cronològiques de sobirans, en unió de fets rellevants per a les col·lectivitats que regien. Aquesta forma inicial, analítica, es troba en una o altra modalitat des de l’Extrem Orient a l’Amèrica precolombina, passant per les velles cultures d’Egipte i Mesopotàmia. Però fou a Grècia on aparegueren els primers relats que anaven més enllà del pur recordatori i tractaven de donar una imatge més rica de la vida dels pobles; així s’esdevé amb Heròdot i amb Tucídides, amb el qual nasqué la preocupació crítica, l’afany de verificació de les dades que es transmeten en l’escrit de l’historiador. La tradició grega, perllongada en el món romà per figures com Tit Livi o Tàcit, s’estroncà amb el cristianisme, que donà pas a una història que barreja el sagrat i el profà i que, dins una tradició que va de sant Agustí a Bossuet, considera la història del món com un resultat de la manifestació de la voluntat divina i situa les possibles explicacions de l’evolució dels pobles més enllà de l’abast del coneixement humà.
Una bona part de la historiografia medieval es redueix a transcripció de la narració bíblica, empeltada sovint amb un intent de cristianització dels mites pagans, que es barreja poc coherentment amb uns mites nacionals no menys fabulosos i enllaça amb uns annals dels temps més propers. Al costat d’aquestes grans síntesis, que pretenen de relatar la història del món des dels orígens, hom troba dos altres gèneres menors, en l’estima de l’època, com és ara la crònica, generalment personal o familiar, relació dels fets d’un sobirà o d’una dinastia, i el diari, on s’anoten els esdeveniments rellevants d’una comunitat, d’una ciutat o, més simplement encara, les experiències viscudes i les notícies oïdes pel cronista, que explica tot allò que li sembla important, des dels fets d’armes o la mort dels prínceps a les sequeres o les inundacions, les fams i els prodigis. No fou fins a la fi de l’edat mitjana, als grans centres de cultura d’Itàlia, que la història tornà a secularitzar-se i es transformà en reflexió sobre la societat, que cerca en els homes mateixos l’explicació del destí humà.
La formació de la història científica
Des del Renaixament fins al segle XVIII una sèrie de processos de ruptura van renovant la història. Enmig del joc de forces que empenyien la societat italiana cap a les transformacions que habitualment hom associa amb el Renaixement, en el trànsit del segle XIV al XV, algunes ciutats estat, entre les quals es destacava Florència, menaren un combat contra la tirania que revolucionà les concepcions politicohistòriques i conduí a una anàlisi secular, alliberada de la càrrega del providencialisme medieval. Leonardo Bruni obre aquest corrent de l’humanisme cívic, però els dos representants més destacats són Maquiavel i Guicciardini. Maquiavel interpreta la història d’acord amb unes coordenades estrictament humanes i amb una dimensió social. Les seves Istorie fiorentine, per exemple, es proposen d’explicar la història de Florència atenent als conflictes socials que es produïren en el seu interior per tal de comprendre els fracassos de la república. Guicciardini continuà aquesta renovació a la Storia d’Italia, obra en què aportà una nova exigència de rigor en l’ús de les fonts, però que és igualment animada per una intenció de treure lliçons polítiques dels fets del passat. Paral·lelament —i les disputes religioses del segle XVI hi ajudaren—, hom fomentà una crítica dels mites que omplien els vells relats històrics. Iniciada amb la denúncia de la Donació de Constantí, s’accentuà quan els atacs dels protestants a les llegendes pietoses del catolicisme tradicional obligaren els sectors més conscients de l’Església a emprendre una depuració crítica des de dins i dugueren a l’anomenada guerra dels diplomes entre els bol·landistes (jesuïtes, sobretot) i els maurins (en especial Mabillon), que, per defensar-se dels excessos crítics de llurs adversaris, desenvoluparen una sèrie de disciplines (paleografia, diplomàtica) que permetien una anàlisi rigorosa dels documents. Més enllà de Giambattista Vico —en l’obra del qual, Principi di una scienza nuova intorno alla natura delle nazioni (1725), els historiadors del Romanticisme descobriren un precedent de les pròpies concepcions, bé que no influí en la marxa de la ciència històrica del seu temps—, hom ha de referir-se ja a la Il·lustració. En aquesta època es destaca, com a origen del pensament històric modern, l’obra transcendent de Montesquieu, el qual, a Considération sur les causes de la grandeur des Romains et de leur décadence (1734), expressava unes idees que hom pot considerar com a pedra fundacional d’una concepció científica de la història. A L’esprit des lois, d’altra banda, cercava, en una investigació molt ambiciosa, les causes que determinen les diferències entre les distintes societats —llur organització política, institucions i lleis— i la diversitat del curs històric que segueixen.
En mans dels il·lustrats la crítica històrica es converteix en una eina que va molt més enllà de la simple discussió de la validesa del document concret, de la certesa d’una dada. Bayle o Voltaire lluiten contra el prejudici i la intolerància i fan servir la història com a arma de combat. Voltaire vol una història que sigui, sobretot, veritable, però també, fins on sigui possible, universal i social. Manca, però, a aquests homes, una concepció del progrés que els permeti de comprendre els mecanismes de l’evolució social. Bé que en Diderot, quan col·labora amb Reynal, hom troba ja els inicis d’unes concepcions més dinàmiques, el pas següent, i decisiu, en l’elaboració de la història com a ciència que estudia l’evolució de les societats humanes fou fet a Anglaterra, que començà a viure el procés de transformació de la revolució industrial. Així, l’escola històrica escocesa —John Millar, Adam Ferguson, Adam Smith i William Robertson— donà naixement a la teoria dels quatre estadis, segons la qual tot en la societat és lligat per una successió de causes i efectes, i els canvis socials es produeixen d’acord amb determinades regularitats, el factor essencial de les quals és el mode de subsistència, del qual depenen les lleis i l’organització política de les societats. El desenvolupament de les societats humanes passa per quatre estadis consecutius, cadascun dels quals es basa en un mode de subsistència diferent: caça, ramaderia, agricultura i comerç. A cada estadi corresponen unes diferents idees i institucions respecte a la propietat i al govern, i en relació amb cadascun d’aquests estadis hom pot formular enunciats generals sobre l’estat dels costums, de l’excedent social, de la divisió del treball, etc. Hom sap avui, gràcies a les investigacions de Meek, que aquesta teoria dels quatre estadis fou exposada verbalment, en les seves classes, per Adam Smith cap al 1750, bé que ha estat sobretot William Robertson qui les ha divulgades en la introducció de la seva History of the Reign of the Emperor Charles the Fifth (1769).
La reacció contra la Il·lustració: romanticisme, historicisme i positivisme
En oposició a la historiografia racionalista de la Il·lustració apareix un triple front de reacció, adreçat alhora contra els mals de la revolució, tal com havien cristal·litzat en la Revolució Francesa. El nacionalisme romàntic rebutjà el cosmopolitisme de la Il·lustració i cercà en el passat els fonaments ideològics que ajudessin a crear el consens que reforcés la cohesió de les noves societats, definides pel fet de compartir un passat comú i un esperit particular. Aquesta reacció nacionalista, que es produeix també simultàniament en el terreny del pensament econòmic, hom la troba sovint associada amb una ideologia política burgesa liberal o, fins i tot, demòcrata, com en els casos de Guizot o Michelet, però en uns altres, i especialment a Prússia, dugué a una mitificació del passat comú i a una glorificació del previsible futur esplendent de la nació alemanya, destinat a fer oblidar l’estat d’endarreriment i d’opressió en què hom vivia dins la societat prussiana. El representant més destacat d’aquest historicisme germànic és Leopold von Ranke, que inicià la seva croada contra l’escola de Hegel el 1824, enunciant el seu famós principi segons el qual la missió de l’historiador no és pas de jutjar el passat, sinó de limitar-se a explicar les coses “tal com s’esdevingueren”, car no hi ha lleis socials vàlides generalment. L’historiador, doncs, ha d’estudiar l’individual i el singular, que és el real. Ranke no creu en el progrés en el terreny dels valors espirituals i no troba en la marxa de la història altre motor vàlid que “el dit de Déu”. Més difícil resulta de caracteritzar el positivisme iniciat per Auguste Comte, que arrenca del corrent més idealista de la Il·lustració per a establir la llei dels tres estats, fundada en la consideració històrica de la marxa progressiva de l’esperit humà. Només que aquest punt de partida condueix Comte a crear una ciència de la societat, una “física social”, o sociologia, que hom vol transcendent i suprahistòrica i que, lògicament, ho dóna tot fet a l’historiador, al qual només pertoca d’aplicar les lleis generals al cas concret que estudia i omplir els detalls del quadre. Quan hom l’analitza amb deteniment, el positivisme es mostra com una de les línies de ruptura amb les tendències progressives i revolucionàries engendrades per la Il·lustració. És una degeneració regressiva, per més que el seu refús de l’abstracció metafísica i el seu èmfasi cientificista li donin un caire enganyosament renovador. Al costat d’aquest reaccionarisme ideològic, cal remarcar l’esterilitat de la història positivista, que només ha deixat algunes aportacions en el camp de la història cultural dignes de tenir en compte. En conjunt, el seu heretatge és d’una pobresa extrema.
Marx i el materialisme històric
Enmig de la reacció generalitzada contra els corrents progressius de la Il·lustració, el materialisme històric de Marx i Engels representà, en canvi, la continuació de la vella línia revolucionària i l’enllaçà amb les aportacions de l’economia política anglesa, el socialisme francès i la filosofia hegeliana, per a fer-ne una síntesi elevada a producte enterament nou per la seva pròpia elaboració. Hom pot veure fonamentada la concepció marxista de la història en la consideració que el grau de desenvolupament de les forces productives condiciona les relacions de producció existents en una societat, i molt especialment les relacions de propietat, que les expressen jurídicament. El conjunt de les relacions de producció (dels llaços que s’estableixen entre els homes en el procés d’obtenir llur subsistència) constitueix l’estructura econòmica, base sobre la qual s’eleva una superestructura jurídica i política, a la qual corresponen determinades formes de consciència social. En el procés de desenvolupament històric les forces productives canvien, progressen, mentre que les relacions existents en la societat tendeixen a perpetuar-se, immobilitzades pels sectors que se'n beneficien, la qual cosa acaba produint un desfasament entre les unes i les altres. Les relacions fossilitzades es converteixen aleshores en fre al progrés de les forces productives, al progrés de la societat, i engendren una era de revolució social, que acaba establint una altra estructuració, d’acord amb les necessitats objectives dels nous temps. El canvi que s’ha desenvolupat a la base ha anat modificant gradualment, a través de llur experiència quotidiana, les concepcions del món dels homes que han de fer la revolució social. Els homes prenen consciència del conflicte al nivell de les formes ideològiques, de la superestructura, i experimenten la fossilització de les velles relacions socials com una forma d’opressió; i és en aquest terreny on se senten impulsats a lluitar contra ella. Això, però, no sol ésser comprès pels qui pretenen que Marx situa els interessos econòmics com a motor essencial de les accions humanes, la qual cosa és exactament el contrari del que realment sostenia.
Amb el marxisme hom fonamenta una teoria que explica l’evolució de les societats humanes en unes etapes definides pel mode de producció (és a dir, per la forma en què una societat produeix els seus mitjans d’existència i es caracteritza pel grau de desenvolupament de les forces productives i, alhora, per l’índole de les relacions que estableixen entre els homes que participen en aquesta producció) i que donen lloc a la successió de la societat comunista primitiva, l’esclavisme antic, el mode de producció asiàtic, el feudalisme, el capitalisme, i, finalment, el socialisme, amb el qual hom arriba a la fi de “la prehistòria de la societat humana”. El materialisme històric sosté, per consegüent, que hi ha una estreta relació entre l’estructura econòmica d’una societat, la seva organització juridicopolítica i les ideologies que hi dominen. Les transformacions econòmiques comportaran un canvi en els altres plans, però això només a llarg termini i en el pla social: aquesta determinació, en efecte, no actua en l’evolució a curt termini (com pretenen els qui pensen que el marxisme comporta un determinisme econòmic integral) ni opera a nivell individual. Són les classes socials, els agrupaments humans, els qui prenen consciència col·lectivament de la necessitat de procedir a unes transformacions en la societat en què viuen. Basant-se en aquesta presa de consciència col·lectiva, els homes bastiran una ideologia que els guiarà en la lluita: una lluita que faran per una ordenació millor de la societat i no pas per uns interessos mesquins, personals o de grup. Ni Engels ni Marx no van pretendre mai que el factor econòmic fos l’únic determinant de l’evolució històrica i que en marqués fatalment el curs; en darrera instància, “som nosaltres sols”, els homes, “els qui fem la història”.
La crisi de l'historicisme i els corrents idealistes contemporanis
Al començament del segle XX el fracàs de l’historicisme començava a resultar evident, la qual cosa explica que apareguessin un conjunt de corrents que es plantejaven llurs insuficiències i cercaven una superació cap a l’idealisme. En aquesta línia es troba el neokantisme de l’escola de Marburg, que hom pot representar amb Heinrich Rickert, per al qual allò que correspon a la història, com a ciència de la cultura, és l’estudi de l’individual, sense que li escaigui de generalitzar o de formular lleis, de la manera que ho fan les ciències de la natura. La doctrina neokantiana prenia a la història tot el que era susceptible d’un tractament generalitzat i no li deixava sinó el residual. Weber mirà de fer compatibles aquests principis amb les necessitats concretes de la investigació mitjançat l’ús de tipus ideals, de generalitzacions que no corresponien a la realitat, sinó que eren construccions artificials encaminades a ajudar l’historiador en la seva tasca. Per a Dilthey, en canvi, allò que distingia les ciències naturals de les de l’esperit no era el camp diferent del qual s’ocupen, sinó llur distint comportament: tot el que és físic és accessible al coneixement cientificonatural, mentre que la vida, tan complexa, només pot ésser compresa a través de les nostres experiències de vida, de les nostres vivències. La majoria d’aquestes elucubracions filosòfiques, però, no podien constituir la base d’una tasca d’investigació històrica, i llur influència real, llevat del cas concret de Weber, fou gairebé nul·la. Més populars, però igualment eixorques, resultaren les grans morfologies que pretenien de reduir el contingut enter de la història humana a unes fórmules simplistes que es repetien en un perpetu retorn. La construcció de Der Untergang des Abendlandes (‘La decadència d’Occident’, 1918-22) d’Oswald Spengler es basava en un mer joc superficial de comparacions al llarg del temps. Més complexa i pretensiosa, en canvi, fou l’aportació d’Arnold Joseph Toynbee, exposada en el seu interminable Study of History (1934-61), a partir del qual era innecessària tota nova investigació històrica, ja que tot hi era explicat amb un receptari de fórmules que havia de servir per a comprendre l’evolució de totes les societats humanes en tots els llocs i en tots els temps.
Partint del neokantisme, Benedetto Croce formulà la seva doctrina, que pot ésser qualificada com a historicisme absolut, i que identifica història i filosofia. De totes les modalitats d’història possibles, Croce tria, com la més elevada, la història eticopolítica, que s’ocupa de la raó humana i dels seus ideals. El judici històric es basa en l’exigència pràctica, i la història que hom construeix és sempre contemporània, perquè es construeix en funció de les preocupacions actuals. Amb Croce hom entra en un terreny d’experiències vivencials, sense lleis ni causalitat, relativista. No hi ha ni tan sols història, sinó tantes històries com punts de vista. Molt més important és tot el conjunt de tendències que hom pot agrupar sota el nom de neopositivisme, des de la de Karl Popper (denunciador de la misèria de l’historicisme, que no va gaire més lluny que els neokantians) als intents de fonamentació filosòfica de la investigació històrica de Hempel i de Gardiner (amb el seu model de la covering law o llei inclusiva) i a les actituds de Danto, extrema, o d’Ernest Nagel, moderada. Alguna forma d’aquestes teories de la història, o una combinació eclèctica de totes plegades, apareix darrera la major part de la investigació històrica nord-americana, però hom la troba com un acte de fe, que no influeix en la investigació concreta, ni ajuda l’historiador en els seus problemes, més enllà de proporcionar-li els principis elementals d’una lògica de la investigació científica. Potser, però, la influència més important que el neopositivisme ha tingut sobre la història ha estat de caràcter negatiu. El fet de refusar a l’historiador el dret a formular lleis per a la interpretació de la societat l’ha mogut a cercar suport en algun cos de teoria acceptat i l’ha empès a usar les generalitzacions teòriques de l’economia, com és la new economic history nord-americana.
Un intent de replantejament: l'escola dels "Annales"
Aquesta història acadèmica que es trobava en un carrer sense sortida —entre els atacs filosòfics que en minaven els fonaments i una pràctica que es limitava al conreu de l’erudició factual i menuda— donà naixement a un valuós intent renovador, iniciat per Henri Pirenne i portat al seu punt més alt per dos investigadors francesos, Marc Bloch i Lucien Febvre, que menaren el combat des dels Annales d’histoire économique et sociale, la revista que fundaren el 1929. Bé que darrere l’escola no hi ha cap cos de doctrina coherent, l’obra del grup dels “Annales” fou transcendental en denunciar l’esterilitat de l’historicisme i de la història de l’esdeveniment, amb el seu culte al fet concret i en propugnar, com a solució, una història científicament elaborada, que no es limités a la narració dels esdeveniments polítics, sinó que tractés d’abraçar la totalitat de l’activitat humana, és a dir, que fos política, econòmica, social, cultural i tot el que calgués per a donar una imatge més completa de l’home. L’escola exposà també la necessitat de relacionar la història amb altres ciències de l’home —o que s’ocupen de tot allò a què pot aplicar-se l’activitat humana— i de modernitzar els mètodes concrets de treball, trencant la limitació que significava una dedicació exclusiva a l’estudi del document escrit, del text. Més enllà d’aquests mèrits, tanmateix, la manca d’un pensament teòric de base explica que en els darrers vint-i-cinc anys l’escola hagi derivat cap a un confús eclecticisme que assimila superficialment totes les novetats sense sotmetre-les a cap discussió aprofundida. El pensament històric de Fernand Braudel, successor de Febvre al capdavant dels “Annales”, manca de coherència, i els seus continuadors més immediats no van més enllà de la preocupació pels mètodes de treball, duta a extrems tan banals com el del culte a l’ordinador. Els millors aspectes de l’escola dels “Annales”, fecundats per un corrent distint, que rep a través de Labrousse l’herència del socialisme francès, han estat represos i aprofundits per un grup d’historiadors marxistes, el més important dels quals és, tant pel que fa a la seva obra d’investigador com a la reflexió teòrica, Pierre Vilar.
La història economètrica o "new economic history"
L’aproximació dels historiadors nord-americans a la teoria econòmica ha donat lloc al naixement d’una escola que s’anomena ella mateixa nova història econòmica (new economic history), història economètrica. Els seus trets fonamentals són, en paraules de Vogel, “l’èmfasi emprat sobre el mesurament i el reconeixement de l’íntima relació que existeix entre mesurament i teoria”. El mesurament exigeix l’ús de mètodes matemàtics el més usat dels quals és l’anàlisi de regressió. L’associació de mesura matemàtica i teoria porta directament a l’ús de models i explica la qualificació d’història economètrica i el fet que hom hagi pogut definir l’escola en funció de l’ús de models explícits hipoteticodeductius. Els nous historiadors econòmics sostenen, amb raó, que els historiadors tradicionals usen també models interpretatius, només que ho fan implícitament o especificant-los malament, la qual cosa dificulta el control de llur validesa. En el cas dels nous historiadors els models no són simples fórmules expositives, sinó que són especificats amb rigor, de manera que es poden fer deduccions quantitatives a partir d’ells, que és la sola forma de sotmetre'ls a prova.
La possibilitat de reunificar teoria econòmica i història, com voldrien els conreadors de l’escola, ha estat facilitada per la major amplitud i subtilesa dels models construïts per la teoria econòmica, que permeten una aproximació més gran a la realitat, i per la difusió de l’experimentació en molts camps de l’economia, que ha dut a adaptar els models generals a situacions específiques, històriques. Però hi ha en la definició mateixa de l’escola algunes imprecisions perilloses. Per exemple, en el que fa referència a l’ús de la teoria econòmica per part de l’historiador. Obligat a consumir una teoria que li és donada, a acceptar passivament el cos de doctrina acadèmica establerta, la seva reflexió resulta empobrida, limitada a l’aplicació d’uns principis que no és capaç de jutjar críticament. A aquesta reducció obeí la concepció de Peter Temin, per al qual la història economètrica no era altra cosa que “economia neoclàssica aplicada”. D’altra banda, el fet que la història resti supeditada a l’ús d’instruments economètrics i a una anàlisi molt sectorial dels problemes comporta uns perills considerables. En plantejar-se una pregunta gaire concreta, l’historiador té més probabilitats d’obtenir una resposta correcta, però perd de vista el camp circumdant i no arriba a saber si allò que s’ha preguntat basta per a obtenir les claus necessàries per a la interpretació d’un problema històric ampli. Molts treballs es redueixen a demostrar la inviabilitat d’alguna hipòtesi de la història econòmica tradicional; però, un cop liquidada la vella interpretació, es mostren impotents per a proposar cap més hipòtesi com a alternativa. Encaixonat en un problema sectorial, l’historiador perd la perspectiva del conjunt.
La nova història econòmica sol provocar dues actituds en els historiadors: o bé l’acceptació entusiasta, l’afiliació a la secta, amb la convicció que hom té un mètode que resol tots els problemes, o bé el refús per principi, sense molestar-se a analitzar els mètodes que usa l’escola per tal de veure si, més enllà de la seva càrrega ideològica fonamentalment conservadora i dels excessos economicistes d’alguns dels seus membres, resta alguna cosa d’aprofitable. Ambdues actituds són nefastes: la primera, perquè implica d’acceptar un empobriment de la història, renunciant a l’estudi global de les societats humanes; la segona, perquè menysprea un cabal metodològic que pot donar resultats molt valuosos. Entre els extrems hi ha una posició correcta: la que comporta una valoració minuciosa de l’instrumental analític de la nova història econòmica, per tal d’agafar-ne les eines que s’hagin mostrat eficaces i els desenvolupaments teòrics que semblin prometedors, i posar-los al servei d’una concepció més global, més social i humana, de la història.
El renovament del marxisme
Un seguit de circumstàncies conduïren a una gradual fossilització del materialisme històric i el reduïren a una col·lecció de fórmules aplicades mecànicament. A lluitar contra aquesta tendència, que implicava de convertir el que havia estat pensat com a mètode de treball en un cos de doctrina fixat i immòbil, han contribuït tota una sèrie d’esforços. Hom pot assenyalar, en primer lloc, la tasca clarificadora d’Antonio Gramsci, que refusava d’acceptar l’economisme històric i es plantejava la necessitat d’estudiar “com es formen les voluntats col·lectives permanents i com es proposen fins concrets immediats i mediats”. La reflexió gramsciana, difosa després de la Segona Guerra Mundial amb la publicació dels seus Quaderni del carcere, ha contribuït d’una manera molt destacada al renaixement dels corrents d’una història marxista a Itàlia. Per un altre camí, les discussions internacionals suscitades per l’esquema de les cinc etapes històriques que Stalin fixava en la seva obra sobre el materialisme dialèctic i el materialisme històric, eliminant de la llista el mode de producció asiàtic, que per a ell no encaixava en la successió establerta des del comunisme primitiu al socialisme, dugueren a un replantejament a fons de les concepcions històriques marxianes, afavorit per la difusió de texts de Marx que fins aleshores havien restat desconeguts, en especial dels esborranys de 1857-58 Grundrisse der Kritik der politischen Ökonomie (‘Fonaments de la crítica de l’economia política’). La transcendència d’aquesta discussió anava molt més enllà de la crítica del procés de fossilització ideològica que hom designa, convencionalment i inadequadament, amb el nom d’estalinisme o de la simple recuperació d’una interpretació de les societats hidràuliques d’Àsia. El que havia de sortir-ne, sobretot, era l’alliberament d’un dogmatisme que frenava les possibilitats de nous enriquiments teòrics, en proposar un esquema interpretatiu tancat i acabat. Més àmplia i transcendent resultà encara, la discussió iniciada entre dos economistes, Maurice Dobb i Paul M.Sweezy, entorn dels mecanismes que explicaven la transició del feudalisme al capitalisme. D’aquesta polèmica, ampliada molt aviat a nous participants, sortí el plantejament de tot un seguit de problemes d’investigació —natura del feudalisme, interpretació de l’ascens de les monarquies absolutes, l’anomenada crisi del segle XVII, etc— que renovaren el camp dels estudis històrics fets sota una inspiració metodològica marxista, els quals ofereixen avui un panorama d’una diversitat i riquesa sorprenents, des de Vilar a Kula o des d’E.P.H.Thompson a Lublinskaja.
La història avui
En arribar a la fi d’aquest recorregut hom no es troba pas amb un cos de doctrina científica de la història universalment admès —cosa que, d’altra banda, s’esdevé igualment en la majoria de les disciplines socials—, sinó amb un seguit de tendències que divergeixen fonamentalment en llur base ideològica, però que, d’alguna manera, convergeixen en la tasca comuna d’elaboració d’un utillatge teòric i instrumental que ajudi a estudiar millor aquest objecte tan complex que són les societats humanes. Aquesta història en construcció haurà d’aprofitar tot el que hi hagi de bo en cada corrent. Haurà de fer compatible la preocupació de la història economètrica per utilitzar la teoria econòmica (sense dependre'n servilment), amb la integració de les dades econòmiques dins una anàlisi global de la societat com propugna el marxisme. Haurà d’afrontar els problemes que planteja l’ús de models explícits en les ciències socials i haurà de millorar la seva comprensió de la formació d’unes consciències col·lectives mitjançant els mètodes que avui li ofereix la lingüística. Una eina tan rica en possibilitats com és l’ordinador —al qual haurà d’acudir amb una comprensió més profunda de les qüestions que ha de plantejar-li— li permetrà de superar l’estadi de la simple descripció dels comportaments socials, de la natura de les classes i llurs enfrontaments, per a baixar fins al nivell dels individus i reconstruir, a partir d’ells, el grup en què apareixen integrats.
No hi ha encara texts on aprendre els principis de la nova disciplina, ni models definitius, la imitació dels quals pugui hom proposar als joves investigadors. La història, doncs, és una ciència que és en procés de construcció, difícil i complexa, molt més incòmoda que la vella història acadèmica que té els seus manuals i les seves regles, consagrades pel pas dels segles i per la saviesa dels autors del passat, de Tucídides a Ranke. Però allà on aquesta ha fracassat, convertida en discurs mort que no mena enlloc ni interessa ningú, la nova història pretén d’aportar alguna utilitat a l’home d’avui i d’ajudar-lo a entendre la seva situació actual i a construir més conscientment el seu futur.