Arriba fins a la fi de la guerra del Marroc el 1860 i l’Ortegada, i l’arrodoneix amb un capítol d’història cultural, dedicat sobretot a la Renaixença literària. Clou l’obra una mena de diccionari biogràfic d’escriptors catalans moderns en català i castellà. L’obra té molt poc esperit crític i donà cabuda a tota mena de fantasies pròpies i estranyes. Juntament amb la Crònica de Pujades, editada completa en 1829-32, fou una font inesgotable de poemes i drames patriòtics. Fou asprament censurada per Antoni de Bofarull.