Hom troba els primers elements historiogràfics sobre l’Església en les actes autèntiques dels martiris i en les notícies històriques intercalades pels apologistes (com Hegesip i Ireneu) en llur argumentació. Les cròniques de Sext Juli Africà i d’Hipòlit de Roma aportaren ja elements sobre l’origen i el creixements de l’Església, inserits en el context de la història general; però fou Eusebi de Cesarea el primer que publicà una Història eclesiàstica, que en una segona redacció allargà fins el 324. El s VI Evagri prorrogà l’obra fins el 594. Eusebi fou traduït al llatí per Rufí d’Aquileia, que hi afegí dos llibres; l’obra dels seus continuadors ho fou per manament de Cassiodor en la Historia tripartita i Jeroni refongué posteriorment la d’Eusebi. Aleshores apareixen les llistes episcopals, a l’estil del Liber pontificalis, i les biografies de grans personatges de l’Església. L’estudi dels pobles germànics i de llur conversió al cristianisme aportà obres com la Historia francorum de Gregori de Tours, la Cronica i Historia gothorum d’Isidor de Sevilla i la Historia ecclesiastica gentis anglorum de Beda. En aquesta època Dionís fixà el naixement de Jesús, i, per tant, l’inici de l’era cristiana l’any 754 ab urbe condita. Fins a la tardana edat mitjana, la crònica (dependent, quant al temps antic, d’Eusebi i Jeroni, però aportant dades de primera mà per al temps contemporani), els annals (de l’imperi, dels bisbats i de les abadies) i la biografia (generalment hagiogràfica) són, juntament amb els llibres-memòries i els necrologis, els gèneres historiogràfics més freqüents. El corrent humanista de retorn a l’antiguitat portà un primer desvetllament de la crítica històrica (recerca de l’autenticitat dels documents), però fou sobretot el moviment reformador del segle XVI, amb el desig de presentar la pròpia visió teologicodisciplinària com a vinculada amb la tradició, el que suscità nous estudis històrics concrets (els de Sirleto sobre qüestions dogmàtiques, de Panvinio sobre els papes i l’església de Roma, etc) i àdhuc l’intent de donar una visió de tota la història eclesiàstica (Matija Vlačić, dit Flaccius Illiricus, amb l’ajut de J&Wigaud i d’altres, en les Centúries de Magdeburg, des de la perspectiva luterana, i Cesare Baronio amb els Annales ecclesiastici, continuats per Abraham Bzovius, Odoric Raynaldo i Jacob Laderchi, com a resposta catòlica). Al s XVII Jean Bolland i Godofred Henkens iniciaren l’hagiografia crítica catòlica amb les Acta sanctorum; Hardouin publicà la primera col·lecció crítica dels concilis ecumènics —seguí posteriormet la més completa de Mansi— i el benedictí Jean Mabillon inicià la diplomàtica, principalment pontifícia, i, juntament amb Edmond Martène, la història de la litúrgia. Aquest esforç crític donà els seus fruits a nivell de nacions (Italia sacra de Ferran Ughelli, Gallia christiana de Saint Marthe-Martène, España Sagrada de Flórez, Illyricum sacrum de Farlati i Germania sacra de Gerbert de Sant Blai) o de grans ordes religiosos (Annales ordinis minorum de Lucas Wadding, Annales benedictini de Mabillon, etc). També aleshores la Universitat Luterana de Helmstedt introduí l’ensenyament de la història eclesiàstica, exemple ràpidament seguit en el món luterà; però no fou fins el 1741 que la introduí el Collegium Romanum i, després, altres universitats catòliques. Cal destacar, en aquest temps, les Institutiones de J.L.Mosheim, que obrí el camí a l’exposició científica, i l'Histoire ecclésiastique de Claude Fleury, d’àmplia difusió i amb moltes traduccions. Al s XIX J.A.Möhler, amb els seus deixebles i continuadors C.J.Hefele i F.X.Funk, inicià l’escola de Tübingen de crítica històrica, mentre que J.J.I. Döllinger i l’escola de Munic aportaren també el seu esforç a la recerca històrica, afavorida per publicacions com la Patrologia de Migne, del Corpus scriptorum de Viena i dels Monumenta Germaniae Historica. D’altra banda, la successiva obertura dels arxius, i sobretot la del Vaticà (1884), donà un nou impuls a la investigació: foren constituïts instituts nacionals històrics a Roma i hom publicà fonts documentals (Concilium Tridentinum de la Görres-Gesellschaft), obres d’història pontifícia (Geschichte der Päpste de L.von Pastor, prosseguida per J.Janssen) o extenses obres generals (com les d’R.F.Rohbacher i de S.Hergenröther, i la de M.Mourret, que seguia les de L.Duchesne i P.Batiffol; aquesta tasca expositiva ha continuat en tots els països fins avui). A part les publicacions periòdiques (“Zeitschrift für Kirchengeschichte”, “Revue d’histoire ecclésiastique”, “Hispania Sacra” i “Analecta Sacra Tarraconensia”, entre altres), la publicació de repertoris toponímics i bibliogràfics, de diccionaris (Lexikon für Theologie und Kirche, Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastiques, etc) i de col·leccions de fons i texts ha anat eixamplant el camp de la historiografia eclesiàstica.
f
Cristianisme