Entre el 1922 i el 1934, en foren publicats set volums (volum I i vol. II: 1922; III: 1924; IV: 1926; V: 1928; VI: 1931; VII: 1934), que arribaren fins a la mort de Felip II de Castella (1621). Una part del darrer (volum VIII, 1937), que abraça els primers vint anys del regnat de Felip IV, ja impresa, fou destruïda després de la Guerra Civil Espanyola i restà de fet inèdita fins que, a partir d’un únic exemplar conservat, fou reeditada per Jaume Sobrequés el 1979.
Originàriament, l’obra havia de constar de tretze parts i arribar a l’any 1919. La part publicada comprèn fins a la novena part inclusivament i és precedida d’un pòrtic del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch. Abraça el període comprès entre la Prehistòria i el setembre del 1640. L’exili de l’autor el 1939 la deixà inacabada. Segons el pla previst, havia de contenir tres grans apartats després del darrer publicat —titulat La Catalunya autònoma i que restà inacabat—: la Catalunya desnacionalitzada (del decret de Nova Planta a la guerra napoleònica); La Catalunya renaixent (fins a la fi del segle XIX) i La Catalunya renacionalitzada (segle XX, fins al moviment per l’Estatut de Catalunya, els anys 1918 i 1919). La reedició facsímil (La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao 1972-79) portà el títol d’Història de Catalunya —no fou autoritzat el concepte “nacional”— i no pogué incloure el pròleg de l’autor fins al volum VIII —aparegut després de la mort de Franco—, ja que Ricardo de la Cierva, director general de cultura popular, comunicà a l’editor que, si el primer volum facsímil era presentat a dipòsit amb la introducció original, seria immediatament segrestat per tractar-se d’un text de marcat caràcter separatista.
L’obra de Rovira i Virgili abraça la història de la totalitat dels països de parla catalana, bé que la part corresponent al Principat té una preponderància indiscutible. És organitzada per períodes, qualificats segons la concepció historiogràfica de l’autor: la Catalunya prehistòrica, romànica, visigòtica, sarraïna, comtal (fins al segle XII), nacional (fins a Jaume I), imperial (de Pere el Gran a l’interregne de Casp), minvant (de Ferran I a Ferran II) i autònoma (de Carles I a Felip IV). Bé que el seu contingut és eminentment polític, a la fi de cada període hi ha un extens capítol sobre organització política, règim jurídic, règim social, vida econòmica, Església, lletres, ciències i arts.
En l’extensa presentació del primer volum, Rovira i Virgili hi exposà la seva concepció de la història. Tenint en compte el nivell historiogràfic del moment en què fou escrit cada volum, que imposava limitacions ben evidents, s’ha de fer una valoració altament positiva de l’obra, que conté aportacions, punts de vista i intuïcions nous i suggeridors. S’hi feu un gran esforç per destruir els vells mites de la historiografia romàntica, i hi són presents algunes interpretacions que després han estat presentades com a rupturistes.
Es tracta, doncs, de la primera història general moderna i científica de Catalunya, ben propera des de tots els punts de vista a la de Ferran Soldevila. Determinades desqualificacions rebudes al darrer terç del segle XX es fonamentaren en motivacions polítiques i en el desconeixement de l’obra i del període que l’autor pogué arribar a estudiar.
D’ençà del 1976, i fins el 1984, fou reeditada amb el títol d’Història de Catalunya: incloïa la reproducció dels set volums originals de Rovira i Virgili, més nou volums d’actualització redactats per diversos autors i dirigits per Jaume Sobrequés i Callicó. La reedició facsímil dels anys setanta assolí una difusió de prop de 25.000 exemplars.
Bibliografia
- Sobrequés i I Callicó, J. (2002): Antoni Rovira i Virgili, Història i pensament polític. Barcelona, Curial Edicions Catalanes.