Hom pot trobar, ja entre els grecs i a partir del segle IV aC, biografies d’artistes (Duris de Samos), tractats tècnics (Antígon de Carist i Xenòcrates de Sició) i guies de viatge (Pausànies). A l’edat mitjana abunden sobretot els tractats tècnics, com el tan celebrat del monjo Teòfil (segle XII). Tenen una particular importància, al segle XIV, el Libro dell’arte de C. Cennini, i al segle següent altres escrits de diversos autors (L. Ghiberti, L.B. Alberti, P. della Francesca i F. Luca Pacioli). A la primera meitat del segle XVI, així mateix, hom troba els cèlebres manuals d’A. Dürer, i freqüents polèmiques sobre matèria d’art (en són mostra les obres de F. de Olanda). Tanmateix, com un dels iniciadors de la veritable història de l’art, cal considerar el pintor i arquitecte manierista florentí G. Vasari (1511-74), amb Vite de’ più eccellenti pittori, scultori et architettori. Se succeeixen, des d’aleshores, els tractadistes tècnics (B. Cellini. G. P. Lomazzo, F. Zuccaro i, més particularment, els arquitectes S. Serlio, J.B. Vignola, A. Palladio i V. Scamorzi), alguns amb una forta influència sobre altres autors (com J. Androuet de Cerceau, P. de l’Orme, H. Vredeman de Vries, etc), i els models i els temes decoratius dels quals foren reimpresos i seguits fins al segle XIX. Les decisions tridentines respecte a l’art religiós provocaren una abundant bibliografia (Ottonelli, Pietro da Cortona), paral·lela a un altre corrent més arqueològic (Baronius, Bosio).
Tant a Itàlia (G. Baglione, G. Passeri, E. Bellori i G.E. Bottari) com a Flandes (C. van Mender), Alemanya (J. Sandrart) i França (A. J. Dezallier), els seguidors de les directrius de Vasari són, al segle XVII, nombrosos; com també ho són, als segles XVII i XVIII, els tractadistes tècnics (a Itàlia, C. Ripa; a Holanda, G. de Lairesse; i a França, F. Blondel i D. Perrault, entre els tractadistes arquitectònics, i G. de Felibien i R. de Piles entre els de pintura) i les guies artístiques (de G. Mancini, a Itàlia, A. Ponz, a la península Ibèrica, i J.G. Descamps, als Països Baixos), que són escrites ja per a persones interessades en el món de l’art. Hom inicià aleshores a França, d’una manera regular, exposicions artístiques, i en foren una conseqüència immediata les crítiques del que hi era exposat (crítica d’art), així com una diferenciació progressiva dels diversos gèneres de la literatura sobre l’art. Hom arriba, així, a J. Winckelmann, veritable fundador de la moderna història de l’art amb la seva Geschichte der Kunst des Altertums (‘Història de l’art antic’, 1764), les idees del qual, compartides per A. R. Mengs, J.G. von Herder i J. W. von Goethe, determinaren el triomf del neoclassicisme.
Davant l’interès —suscitat pel Romanticisme— per l’art medieval, foren els francesos (P. Mérimée, A. de Caumont, E. E. Viollet-le-Duc i J. Quicherat) els qui crearen un mètode clar i precís. Paral·lelament, hom organitzà museus, constituí col·leccions i redactà catàlegs. Quant a les principals escoles contemporànies en l’especialitat, hom pot esmentar la de la Kulturgeschichte, de J. Burckhardt i A. Warburg, sota la qual hom inclou la iconològica d’E. Panofsky i F. Saxl, l’espiritualista de M. Dvorák i K. Swoboda o, àdhuc, la sociològica d’A. Hausser i P. Francastel, la de la Gestalttheorie, de H. Seldmayer, dins la qual hom pot diferenciar la psicologista d’R. Huyghe, la psicoanaliticofreudiana d’E. H. Gombrich i la biogràfica de C. Justi; la de la Kunstgeschichte, de H. Wölfflin, de la qual deriven la formalista d’H. Focillon i el Kunstwollen, d’A. Riegl, la marxista, que inclou autors tan dispars com A. Žanov, F. Antal, M. Weber, B. Brecht, Mao Zedong o R. Garaudy, i la formalisticoestructuralista de J. Tinianov, V. Čklovskij i J.L. Scheffet.
La historiografia de l'art als Països Catalans
Als Països Catalans és íntimament lligada en un principi a l’erudició general —P. Flòrez— i al gènere dels viatges descriptius —A. Ponç, Villanueva—, que alguna vegada fou conreat per forasters —A. de Laborde— i que tingué una continuació romàntica en l’obra de P. Piferrer. Els primers historiadors de l’art estricte foren biògrafs recopiladors de dades seguidors de Palomino, com el valencià Orellana o el mallorquí Furió; aquest gènere fou continuat en ple segle XIX per Josep Puiggarí, A. Elias de Molins i el baró d’Alcahalí, estudiosos miscel·lanis. Al costat d’ells, el teòric natzarè J. de Manjarrés sintetitzà la història general de l’art per a ús dels seus deixebles a Llotja. Continuador del concepte total és Carreras i Candi, que inclou estudis de l’art dins la geografia. J. Fontanals i del Castillo, un cas rar d’interès pel segle XVIII, col·laborà a la història general de l’art dirigida per Lluís Domènech i Montaner (1886), que treballà temes arquitectònics antics i medievals; altres arquitectes, entre els quals sobresurt la dinastia Bassegoda, se centraren també en l’estudi de la història de llur art. El medievalisme fou l’interès màxim d’aquelles generacions: Sanpere i Miquel publicà un discutit estudi sobre els quatrecentistes catalans, Brutails estudià l’art rossellonès, J. Sanchis i Sivera i J. Soler i Palet feren una tasca important de recopilació documental, Tramoyeres i Blasco fundà “Archivo de Arte Valenciano” i dedicà una certa atenció també a l’art dels segle XVII i XVIII.
La gran generació d’autors és representada per mossèn Gudiol, historiador dels trescentistes, el valencià Elies Tormo, que parlà a Madrid de temes generals hispànics, i Josep Puig i Cadafalch, que desvetllà l’interès internacional pel romànic català tot integrant-lo al conjunt europeu, tema ja iniciat per estrangers com E. Bertaux. C. Sarthou i Carreras se centrà en la pintura medieval valenciana i Josep Pijoan fou bàsicament un gran sintetitzador d’abast i difusió internacional.
A les generacions següents ja es despertà l’interès per etapes més modernes: A. Duran i Sanpere i el recopilador J. M. Madurell han treballat el segle XVI, Cèsar Martinell el barroc en general, Folch i Torres arribà fins al XIX. A València sobresurten el medievalista L. de Saralegui i la nord-americana D. Fitz-Darby, que estudià la pintura del segle XVII. Altres estrangers es dedicaren al romànic català, entre ells Post, Cook i Kingsley Porter. Deixeble dels dos primers fou Josep Gudiol, que ha assolit transcendència internacional. Al marge del món universitari alguns autodidactes investigaren l’art més recent: entre ells sobresurten F. Elias i R. Benet. El medievalista Eduard Junyent, X. de Salas —radicat a Madrid—, el valencià F. M. Garín i el francès M. Durliat, estudiós de l’art del Rosselló i de l’antic regne de Mallorca, completen els noms destacats de la generació dels nascuts al principi del segle XX. L’arquitecte J. F. Ràfols dirigí un vast diccionari d’artistes catalans (1951), mentre que a la postguerra es desvetllaren rigorosos deixebles de J. Gudiol, formats entorn de l’Institut Amatller d’Art Hispànic, de Barcelona: J. Ainaud i de Lasarte, F.P. Verrié i S. Alcolea —primer cap d’un departament universitari, a Catalunya, especialitzat en la història de l’art (1969)—, així com A. Cirici i O. Bohigas, historiadors del Modernisme, i estrangers, com George R. Collins, gaudinista, Salvador Moreno, que estudia els artistes catalans a Mèxic i Marilyn McCully, que s’interessa per la Barcelona modernista. L’arrelament dels estudis d’història de l’art en l’àmbit universitari català ha aglutinat professors de diverses generacions, com P. de Palol, J. Yarza —procedent de la de Madrid—, J. Sureda o X. Barral —catedràtic a França—. Alguns dels professors més joves han col·laborat en la preparació d’una història de l’art català (1983-85) coordinada per F. Miralles, i en la qual també ha intervingut F. Fontbona.