Els hitites l’anomenaven neši (de la ciutat de Neša). El nom té dos gèneres (comú, per al masculí i femení, i neutre), dos nombres (singular i plural), vint-i-una declinacions, quatre de les quals es donen també en indoeuropeu, i sis casos en el singular. La reduplicació és molt freqüent, així com l’ús de sufixos per a fer noms d’acció. El verb es forma mitjançant prefixos (separats o units a ell); té quatre conjugacions, dues de principals (en -mi i hi) i dues de secundàries (causativa i durativa), dues veus (activa i mediopassiva), dos modes (indicatiu i imperatiu), dues formes nominals (infinitiu i participi present) i dos temps (present i pretèrit). Des d’un punt de vista sintàctic, la frase sol anar precedida d’una o més partícules, el verb tendeix a situar-se al final de l’oració, la còpula ésser queda freqüentment sense expressar i les oracions subordinades precedeixen molts cops la principal. El vocabulari de l’hitita és bàsicament anatòlic índigena, per bé que hom hi troba mots indoeuropeus comuns. Pel que fa a l'hitita jeroglífic, anotat amb l’escriptura del mateix nom, és també una llengua indoeuropea del grup anatòlic, pròxima, però no idèntica, a l’hitita. El nom té dos gèneres (comú i neutre), dos nombres (singular i plural), dinou declinacions i cinc casos. Els noms composts són rars, així com els sufixos. Els pronoms es declinen tots ells. La frase acostuma a ésser lliure.
m
Lingüística i sociolingüística