homenatge

homenaje (es)
homage (en)
m
Història del dret

Del segle X al XVIII, manifestació externa i ostensible que donava solemnitat i eficàcia a la dependència del vassall envers el seu senyor.

Les seves formalitats eren l'encomanda de mans (el súbdit, agenollat, posava les mans juntes, i les hi agafava el senyor, que romania assegut), el bes mutu i el jurament de fidelitat, tocant el vassall els Evangelis. Aquest cerimonial era emprat tant en els reconeixements de relacions de vassallatge existents com en la creació de noves; en determinats casos de successió de feus i beneficis, capbrevacions o confessió d’aquella dependència, la prestació de l’homenatge era obligatòria; era emprada també en els casos d’encomanda, o submissió voluntària a un nou senyor.

A vegades l’homenatge també era portat a terme per a garantir el compliment d’obligacions no dependents del vassallatge feudal, com en els casos de pactar-se aliances, ostatges i pacificacions, i fins i tot en establiments emfitèutics.

El mancament a l’homenatge de boca i mans significava la deshonra i la infàmia del qui no l’havia complert (bausador), que incorria en crim de bausia.

Encara avui, en l’actual ritual per a l’ordenació dels sacerdots, l’Església Catòlica conserva els signes externs de la prestació d’homenatge de l’ordenand al bisbe que li confereix el sagrament.