Hom l’anomena també magiar, conformement a la denominació que es donen els mateixos parlants (magyar). La parlen uns 16 milions de persones, de les quals 10 500 000 viuen a Hongria. Hi ha importants minories hongareses als estats veïns (2 000 000 a Romania, 700 000 a Eslovàquia, 500 000 a Iugoslàvia i 200 000 a l’URSS). S'establiren hongaresos també als Estats Units (800 000) i a altres països del món occidental. El primer text hongarès és de l’acabament del s. XIII. L’hongarès té un sistema fonològic relativament ric i equilibrat. La quantitat vocàlica i consonàntica hi és pertinent (kor 'edat’ / kór 'malaltia’, tetet 'fa posar’ / tettet 'fingeix’). En virtut de l’harmonia vocàlica, les vocals d’una arrel han de pertànyer a la mateixa sèrie, a la qual s’adapta també el vocalisme dels sufixos: városban 'en ciutat’ / tenerben 'en mar’. L’accent és fix, i cau sempre en la primera síl·laba. El gènere gramatical és desconegut. L’article és morfològicament i sintàcticament invariable. L’estructura morfològica és essencialment aglutinant. La declinació és rica en casos, deu dels quals formen un sistema locatiu molt matisat. Les relacions de possessió són expressades per desinències personals: korom 'la meva edat’, korunk 'la nostra edat’. El verb pot integrar el complement directe pronominal de tercera persona (“conjugació determinada o objectiva”): nézek 'miro’ / nézem 'ho (el, la) miro’. El predicat nominal no necessita còpula a la tercera persona del present d’indicatiu: Péter katalán 'en Pere és català’, ók magyarol ‘ells són hongaresos’. Contràriament a altres llengües uralianes, l’hongarès desconeix el verb auxiliar de negació. La diversificació dialectal és poc marcada, i es limita al camp fonètic. L’hongarès estàndard cristal·litzà a la primera meitat del s. XIX, època que donà naixement a la normativització ortogràfica i gramatical. L’hongarès conté un gran nombre de manlleus lèxics procedents de llengües turqueses i eslaves, de l’alemany i del llatí.
m
Lingüística i sociolingüística