Honoré de Balzac

(Tours, 20 de maig de 1799 — París, 18 d’agost de 1850)

Honoré de Balzac

© Österreichische Nationalbibliothek - Austrian National Library

Escriptor francès.

Fill d’un antic pagès de la comarca de l’Albigès que es deia Balssa (cognom que convertí en Balzac i al qual el 1802 afegí la partícula ennoblidora) i de la filla d’una família de mercers parisencs. Residí fins a vuit anys a Tours, on el seu pare ocupava diversos càrrecs; del 1807 al 1813 estudià en un internat de Vendôme, i el 1814 es traslladà a París amb tota la família.

Després de fracassar en el seu intent d’escriure teatre, del 1820 al 1825 publicà diverses novel·les, la majoria en col·laboració i totes amb pseudònim, gairebé sempre seguint la moda de la novel·la negra d’origen anglès; d’aquesta època daten també les seves relacions amoroses amb una dama casada, Madame de Berny, que tenia vint-i-dos anys més que ell. El 1825 es llançà als negocis (impremta, edicions de clàssics), però al cap de poc temps feu fallida i deixà 60.000 francs de deutes.

Tornà a la literatura amb una novel·la històrica inspirada en les guerres civils de trenta anys enrere, Les chouans (1829), la primera que signà amb el seu nom. Amb l’èxit aconseguit començà a freqüentar els salons de l’alta societat i adoptà una posa de dandi malbaratador, alhora que abandonava el liberalisme de la primera joventut, encara visible en la primera edició de Les chouans, per a fer-se legitimista, és a dir, monàrquic absolutista partidari de la branca dels Borbó destronada el 1830. En aquest canvi influïren les seves relacions amb la marquesa de Castries, però la ruptura amb ella no tardà a produir-se, i aquest fet inspirà a Balzac la venjança de retratar-la a La duchesse de Langeais (1834); mentrestant, l’escriptor ja havia entrat en contacte epistolar amb la comtessa polonesa Éveline Hanska (“l’estrangera”), amb la qual mantingué una llarga i apassionada correspondència.

D’aquests primers anys de la monarquia de juliol daten nombrosos contes i algunes narracions extenses de gran importància, com La peau de chagrin (1831) i Eugénie Grandet (1833). La peau de chagrin, amb el seu curiós entroncament amb el tema fàustic, denota ja l’interès de l’escriptor per ambicioses i en general extravagants elucubracions misticofilosòfiques, també visibles a Louis Lambert (1832). Aquestes obres alternaren amb d’altres de tesis politicosocials (Le médecin de campagne, 1833) i amb imatges plenament realistes de la vida quotidiana (Le bal de Sceaux, 1830).

L’any 1834 concebé la idea del que havia d’ésser La Comédie Humaine, un vast conjunt de novel·les relacionades entre elles per la reaparició dels mateixos personatges; Le père Goriot (1835) és la primera obra en la qual posà en pràctica aquest sistema; fou seguida el 1835 per Séraphita, una altra fantasia de la pseudomística swedenborgiana, Le lys dans la vallée, anàlisi dels sentiments amorosos a l’estil de la novel·la romàntica, i La fille aux yeux d’or, audaç exploració del tema del safisme.

El 1836, un altre dels millors estudis de la vida provinciana, La vieille fille, fou la primera novel·la francesa llarga publicada en forma de fulletó; escandalitzà el públic per la cruesa amb què tracta de la repressió sexual. Als anys següents correspon el gruix de la seva millor producció: les tres parts de Les illusions perdues (1837-43), sobre la tràgica experiència de la conquesta de París per un provincià ambiciós, Lucien de Rubempré, guiat pel geni malèfic de Vautrin; César Birotteau (1837), sobre la fallida d’un comerciant honrat; La maison Nucingen (1838), amb el tèrbol món de l’alta banca; Une ténébreuse affaire (1841), meditació politicosocial dins un esquema narratiu típicament policíac; La Rabouilleuse (1842), entorn d’un problema d’herències; Splendeurs et misères des courtisanes (1844), versió estil Balzac dels fulletons de Sue; Les paysans (1846), l’anàlisi més clarivident sobre el mecanisme de la lluita de la noblesa i la burgesia al començament del segle XIX, amb l’amenaça latent del “quart estat”; La cousine Bette (1846) i Le cousin Pons (1847), amb sòrdids drames d’interessos, rancors i passions, etc.

Els darrers anys de vida, malalt (en bona part pels seus excessos de treball i pel costum d’estimular-se amb cafè) i perseguit pels seus creditors, només vivia amb l’obsessió de casar-se amb Madame Hanska, tot i contemplar un món que per a ell s’enfosquia progressivament: la revolució del febrer del 1848 li produí la sensació que hom estava abocat a una apocalipsi social i que només autòcrates com el tsar de Rússia la podien evitar. Pel març del 1850 es casà amb Madame Hanska a Polònia, i tornà a París, on morí pocs mesos més tard.

La seva obra novel·lística —a la qual cal afegir diversos drames, articles i els Contes drolatiques (1832-37)— aportà una penetrant descripció de la societat francesa sorgida de la revolució del 1789, les principals característiques de la qual (declivi de la noblesa, eufòria de la burgesia, omnipotència dels diners i ascensió social dels plebeus ambiciosos i sense escrúpols, en un clima de feroç individualisme) són els temes arquetípics de Balzac. El seu “realisme romàntic” fou la base del corrent realista de la segona meitat del segle XIX, bé que els seus hereus, com Flaubert i Zola, malgrat que no arribaren a síntesi tan completes i madures com les seves, li retreien un excés d’improvisació i ingenuïtat de maneres; el seu intent de fer una història total de la societat influí de primer Zola i després, en àmbits més reduïts, Proust i Martin du Gard, entre d’altres; però després de la Primera Guerra Mundial, plenament desbordats els límits del seu món creador, la seva influència directa ja no podia tenir gaire força. Això no obstant, el valor intrínsec de la seva obra s’ha anat consolidant amb el temps com un dels moments culminants de tota la història de la novel·la.