Fill d’un pastor anglicà, el 1770 entrà com a guardiamarina a les ordres del seu oncle, el capità Maurice Suckling. Viatjà en vaixells mercants i en missions exploratòries a l’Àrtic i, malgrat haver passat dos anys a terra sense feina, el 1779 fou nomenat capità. La carrera naval de Nelson començà de fet el 1793 durant la guerra contra la república francesa. A Nàpols conegué lady Hamilton, muller de l’ambaixador anglès, que esdevingué la seva amant. En un desembarcament a Còrsega perdé un ull, però en la batalla del cap de San Vicente la seva intel·ligent decisió atorgà la victòria a la flota anglesa (febrer del 1797). Poc temps després perdé el braç dret en un combat a Tenerife. Almirall el 1798, fou destinat a blocar la flota francesa a Toló. Una tempesta escampà els seus vaixells i Napoleó Bonaparte pogué desembarcar un exèrcit a Egipte. Un cop refeta l’esquadra, Nelson sorprengué i destruí la francesa a Abū Qīr (1 d’agost de 1798), i deixà aïllat l’exèrcit francès a Egipte. El 1800 rebé el comandament d’una flota que s’uní a la de l’almirall Parker per combatre la coalició entre Dinamarca, Suècia, Rússia i Prússia anomenada la “neutralitat armada”. Malgrat les ordres de l’almirall Parker que es retirés, Nelson atacà i destruí la flota danesa a Copenhaguen (abril del 1801). La coalició es desféu immediatament. El 1803 fou nomenat almirall de la flota anglesa a la Mediterrània, en el moment que Napoleó preparava la invasió de les illes Britàniques. Durant dos anys Nelson blocà el port de Toló i impedí que la flota hispanofrancesa s’agrupés a l’Atlàntic i assolís el control del canal de la Mànega, com desitjava Napoleó. Al començament del 1805 l’esquadra francesa de Toló, manada per l’almirall Villeneuve, reeixí a sortir a l’Atlàntic, s’uní a l’espanyola i navegà fins a les Antilles amb la intenció d’allunyar la flota anglesa d’Europa. Això no obstant, la flota combinada tornà aviat, seguida sempre per Nelson, i Villeneuve es refugià a Cadis, on fou assetjat per Nelson, i rebé ordres de Napoleó de sortir. Ho féu sobtadament el 21 d’octubre de 1805, però la flota francoespanyola no solament no pogué forçar el blocatge anglès, sinó que fou destruïda per l’esquadra de Nelson, en la batalla de Trafalgar. Ferit greument durant el combat, Nelson morí al pont del seu vaixell. Les tres victòries de Nelson atorgaren a la Gran Bretanya una absoluta superioritat naval que perdurà fins el 1945. Per això l’almirall Nelson és considerat pels anglesos com un de llurs màxims herois militars. Fou creat baró (1798) i vescomte Nelson (1801) i, el 1800, el rei de Nàpols-Sicília el féu duc de Brontë.