Hugo Claus

(Bruges, 5 d’abril de 1929 — Anvers, 19 de març de 2008)

Poeta, dramaturg i novel·lista flamenc.

Amb els estudis inacabats, es guanyà la vida amb oficis diversos i, posteriorment, anà a París on, influït per Antonin Artaud publicà el seu primer recull de poemes Registreren (1948). De retorn a Bèlgica, fou un dels fundadors del col·lectiu avantguardista Cobra. Des del 1955, alternà la residència al seu país amb llargues estades a l’estranger. El 1950 publicà la seva primera novel·la, De Metsiers (‘Els Metsier’, 1950), crònica familiar que el féu famós. Seguiren De verwondering (‘L’astorament’, 1963), Het verlangen (‘El desig’, 1978), Het verdriet van België (‘La pena de Bèlgica’, 1983), Schaamte (‘Vergonya’, 1972) i De geruchten (‘Els rumors’, 1996), entre d’altres, obres centrades en la crítica als seus conciutadans, molt especialment el conformisme amb què, segons ell, fou acceptada l’ocupació nazi a Bèlgica, període de forta rellevància en la seva obra. Els canvis de registre, les juxtaposicions de punts de vista, l’alternança de narradors són alguns dels recursos que singularitzen la seva narrativa. La seva obra poètica, marcada per la diversitat, i en la qual alterna el to seriós amb un registre volgudament banal, té entre els més destacats els reculls De Oostakkerse gedichten (‘Els poemes d’Oostakker’, 1955), Figuratief (‘Figuratiu’, 1973), Het graf van Pernath (‘El sepulcre de Pernath’, 1977), Almanak (1982), Alibi (1985) i Wreed geluk (‘Cruel felicitat’, 1999). Claus fou també un dramaturg destacat per l’abundància de la producció i la diversitat de gèneres que abastà. Sobresurten Een bruid in de morgen (‘Una núvia al matí’, 1955), Suiker (‘Sucre’, 1958), Vrijdag (‘Divendres’, 1969), Interieur (1971), Tand om tand (‘Dent per dent’, 1970) i Pas de deux (1973). Autor de diversos guions (Het mes, ‘El ganivet’ 1961), , dirigí també adaptacions d’algunes de les seves obres al cinema: De Vijanden (‘Els enemics’, 1967) Vrijdag (‘Divendres’, 1980), Het Sacrament ( ‘El Sagrament’, 1989), etc. Entre els nombrosos guardons que li foren atorgats destaquen el Premi de les lletres neerlandeses (1986), el Grand Prix de l’humour noir (1989), el Premi Aristeion de la Unió Europea (1998) i el Preis für Europäische Poesie (2001). Afectat d’Alzheimer els darrers anys de la seva vida, li fou practicada l’eutanàsia a petició pròpia.