Professor a Munic i a Darmstadt, estudià les relacions de la filosofia amb la ciència i denuncià com a falta fonamental de la ciència actual la substitució de models intuïtius i mecànics per simbolitzacions. D’altra banda, la seva crítica sobre les bases de la ciència moderna ha influït en la fonamentació de la lògica i la matemàtica. El seu mètode operativista-constructivista pretén d’assimilar el millor del neopositivisme sense refusar, però, la idea que el coneixement filosòfic té entitat per ell mateix. Entre els seus nombrosos treballs cal remarcar Grenzen und Ziele der Wissenschaft (‘Límits i fins de la ciència’, 1910), Grundlagen der Physik (‘Fonaments de la física’, 1919) i Grundriss der methodischen Philosophie (‘Esbós de filosofia metòdica’, 1949).