Fill de mestres, es formà a l’Acadèmia Militar (1975) ascendí a tinent coronel el 1990. El 1982 fundà el Movimiento Bolivariano Revolucionario (MBR-200). Empresonat en 1992-94 per un intent de cop d’estat, el 1994 fundà el Movimiento V República i el 1998 guanyà les eleccions a la presidència del país. Ja en el càrrec, elaborà una nova constitució, aprovada en referèndum el 1999, que dotava la presidència d’amplis poders i fixava la convocatòria d’unes noves eleccions presidencials el 2000, que novament guanyà. El seu populisme i la intervenció en el sector petrolier li valgueren un ampli suport dels sectors menys afavorits, i l’animadversió de sindicats i empresaris (vagues generals del 2001 i el 2002) i de part de l’exèrcit (el 2002 superà un intent de cop d’estat). Obtingué una nova victòria en el referèndum sobre la seva continuïtat que convocà a l’agost del 2004 i es consolidà al desembre de 2006 en guanyar aclaparadorament (61% dels vots) les eleccions presidencials.
Després d’aquest triomf accentuà el caràcter socialitzant del seu règim, la retòrica revolucionària i l’autoritarisme: al gener de 2007 aconseguí que el parlament aprovés l’anomenada ‘llei habilitant’, que li permetia governar durant un any i mig per decret sobre els sectors més importants del país, inclòs l’energètic. A partir d'aquest any, començà una onada de nacionalitzacions, que sobretot afectà els segments de la indústria petroliera fora del control del conglomerat estatal Petróleos de Venezuela, així com les telecomunicacions. Nacionalitzà també el Banco de Venezuela a l'agost del 2008 (controlat fins aleshores pel Banco de Santander). Amb els ingressos del petroli procedí a una generosa política de despeses socials que convertiren Veneçuela en un dels països Llatinoamericans amb una renda més equilibrada. Aquesta política econòmica fou tanmateix criticada pel malbaratament dels recursos, per ofegar el sector privat i per negligir la diversificació i la renovació de les infraestructures.
Paral·lelament, inicià una ofensiva sobre l’oposició amb el tancament al maig de la principal cadena de televisió del país, Radio Caracas Televisión, clarament alineada amb l’oposició, que substituí per una emissora progovernamental, accions que suscitaren violentes protestes durant diversos dies. El desembre de 2007 convocà un referèndum sobre una reforma constitucional per tal d’accelerar la definitiva socialització de l’economia i per a perpetuar-se en el poder, proposta que, enmig d’un ambient de gran crispació, fou derrotada per un estretíssim marge. Però en un nou referèndum celebrat al febrer de 2009 aconseguí un 54,3% dels vots favorables a una nova reforma constitucional que eliminava la limitació de mandats de la presidència. En les eleccions legislatives del 2010 l’oficialista Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV, creat l’any 2008 i que aglutinava un diversos partits entorn del Movimiento V República), tot i assolir la majoria dels escons al parlament no arribà a la majoria qualificada de dos terços que constitucionalment li permetia aprovar projectes de llei importants sense el suport de l’oposició. A l’estiu de 2011 començà un tractament de quimioteràpia arran de ser-li diagnosticat un càncer, cosa que no li impedí continuar exercint les funcions de govern. Malgrat l'empitjorament progressiu de la seva salut, que l'obligà a sotmetre's a successives intervencions quirúrgiques a l'octubre de 2012 fou reelegit per a un nou mandat de sis anys. Al desembre se sotmeté a la quarta operació i designà el vicepresident Nicolás Maduro per a exercir les funcions del seu càrrec i l'indicà també com a successor en cas de la seva mort. Al febrer de 2013 Chávez retornà a Veneçuela, on continuà el tractament fins que morí.
En política exterior, ha donat mostra d’un creixent antiamericanisme que es feu especialment explícit amb trobades amb Fidel Castro Ruz i el suport al règim cubà (al qual donà un tracte de favor en el subministrament de petroli) i la formació d’aliances amb líders llatinoamericans afins entre els quals el bolivià Juan Evo Morales Ayma i amb l’Iran de Maḥmūd Ahmadinejad , amb el qual a l'octubre de 2010 formalitzà una aliança "contra l'imperialisme dels EUA" i projectà la creació d'un fons amb els beneficis de l'explotació energètica. Amb Rússia, d'altra banda, signà també l'any 2008 un acord de cooperació energètica i militar. En la mateixa tònica, accentuà la deriva antioccidental anunciant la retirada de Veneçuela del FMI i del Banc Mundial (maig de 2007). A causa dels seus procediments controvertits, Chàvez protagonitzà també incidents diplomàtics el 2007 amb Espanya en ocasió d'una Cimera Iberoamericana i amb Colòmbia en contactar directament amb els líders de les FARC en qualitat de mediador malgrat la prohibició expressa del govern d'aquest país. Al desembre de 2011 fou l'amfitrió de la cimera dels estats llatinoamericans que crearen la Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys (CELAC), un organisme regional en el qual Veneçuela tenia un gran pes i que, segons alguns dels seus fundadors, pretenia contrarestar la influència dels EUA a través de l'OEA. Poc abans de morir Chàvez, Veneçuela ingressà al Mercosur (juliol de 2012).