La proporció d’energia produïda per l’hulla blanca és més aviat modesta (el 7%) i sembla mantenir fins ara una tendència estable. L’emplaçament ideal d’una central hidroelèctrica és aquell que proporciona la caiguda d’un gran volum d’aigua des d’una alçària considerable, amb escassa variació de flux entre estacions. Bé que aquestes condicions naturals no són gaire freqüents, l’home pot aplicar una tecnologia que millori les condicions físiques locals. Els perfeccionaments tècnics augmenten, però, els costs de producció. El preu del kWh marginal d’origen hidràulic s’eleva a poc a poc, evolució més sensible als països on la majoria dels cursos fluvials han estat sotmesos a explotació sistemàtica (països alpins, Japó). Amb tot, l’alça resta limitada per la millora de la productivitat en els treballs d’instal·lació; les despeses d’explotació de les instal·lacions hidràuliques representen només una dèbil proporció del cost total; l’essencial va a la remuneració del capital, a les obres d’instal·lació i a l’equipament de la central. Les principals àrees d’expansió de l’hulla blanca són: l’Amèrica del Nord, amb els sistemes de preses dels rius Colorado i Columbia, les àrees del riu Sant Llorenç i dels Apalatxes, amb els salts del límit de l’escut canadenc (Niàgara) i el complex del riu Tennessee i tributaris; Europa, amb els sistemes de les terres altes escandinaves, especialment importants per l’absència de fonts alternatives d’energia, i Alps, Pirineus i Massís Central francès; l’URSS, en els sistemes dels rius Volga, Don i Dnièper i en els més recents de Sibèria; i l’Extrem Orient (el Japó). L’aprofitament de l’hulla blanca té també una gran expansió a Austràlia (sistemes del riu Snowy i d’altres), Àfrica (preses de Kariba, Volta, ‘Aswân) i l’Amèrica del Sud, particularment al Brasil. Resta un gran potencial a moltes àrees amb un escàs desenvolupament industrial i amb pocs recursos de carbó i de petroli (bona part d’Àfrica, l’Amèrica del Sud i l’Àsia oriental).
f
Economia
Física