Graduat en ciències químiques a la Universitat de Dacca, on fou professor, obtingué el doctorat en química de polímers a la Universitat de North Dakota (EUA), però després de la publicació de la seva primera novel·la, Nondito Noroke (‘A l’infern feliç’ 1972, guardonat amb el premi Lekhak Shibir als escriptors progressistes), es dedicà a la creació literària.
Escriptor extraordinàriament prolífic —se li atribueixen unes dues-centes obres entre novel·les, assaigs i drames—, aconseguí una difusió sense precedents gràcies als seus retrats de la classe mitjana de Bangladesh, al sentit de l’humor i a la solidesa dels personatges. Des dels anys vuitanta, molts dels seus drames i novel·les s’emeteren en forma de telesèries d’èxit multitudinari: la condemna i la mort de Bakher Bai, un dels seus herois de ficció, provocà una autèntica commoció popular, amb manifestacions i actes de desgreuge inclosos.
Ahmed fou també objecte de retrets i crítiques per part de sectors musulmans, que l’acusaren de denigrar la religió. Tot i això, fou reconegut com l’autor contemporani més popular en llengua bengalí. Rebé nombroses distincions: el premi de l’Acadèmia de Bangladesh (1981) i el premi Ekushey Padak (1994) en commemoració del moviment per la reivindicació del bengalí (1952), entre d’altres. A més de guions, dirigí també diverses pel·lícules, entre les quals cal esmentar Agunera Poroshmoni (‘La pedra foguera del filòsof’, 1995), sobre la guerra d’independència, que guanyà el Premi Nacional de Cinematografia en vuit categories, i Srabana Meghera Dina (‘Un dia a l’estació plujosa’, 2000).