És una òptica vital amb moltes manifestacions, que van des de la moralització a l’escarni, i és fruit de l’observació i de l’estudi de les actituds psicològiques. Bé que primitivament cercà l’exageració dels defectes físics i de les situacions grotesques per provocar el riure, després analitzà els costums socials i finalment aprofundí el caràcter de les persones per servir la comunitat o per aprofitar-se'n. La seva manifestació plàstica és anomenada correntment caricatura . Cal notar també la seva àmplia utilització en el periodisme com a instrument de penetració política. Tots els pobles i totes les cultures s’han servit de l’humorisme. A l’antiguitat clàssica hom pot esmentar Llucià de Samòsata i Horaci. El món cultural britànic, França i Alemanya han excel·lit en la creació de diversos personatges: Pickwick, Tartuf, Falstaff, etc.
Als Països Catalans, des de l’edat mitjana el seu caràcter festiu, superficial o d' esprit es barrejà en alguns autors amb la sàtira. Al s. XVI cal esmentar, a València, el cercle d’Andreu Martí de Pineda i certes composicions de Joan de Timoneda. Al Principat, Francesc Vicent Garcia representa tota una línia —encara viva— d’humorisme popular, a vegades groller. Al s. XVIII s’estenen al País Valencià els col·loquis com a fórmula humorística (Carles Ros i Lluís Galiana). La rondalla i la cançó popular poden ésser també tipificacions de l’humorisme. La literatura de canya i cordill ( Un lloro, un moro i un mico i un senyor de Puerto Rico ) influí al s. XIX sobre autors de caient popular i sentimental (Emili Vilanova) o sovint xaró (Pitarra i la seva escola, amb Les gatades ), d’on deriven bohemis com Pompeu Gener ( Los cent consells del Consell de Cent ) i Albert Llanes, famosos per anècdotes tan populars com divertides per llur caràcter atrabiliari, grotesc o còmic. Els sainets —i modernament el vodevil— i les falles valencianes entraren en el corrent d’humor al costat d’una abundant epigramàtica (Constantí Llombart i Josep Sanmartín). Al s. XX Rusiñol combinà la facècia amb una intenció més moralitzadora ( Els jocs florals de Can Prosa ), igual que Josep Carner, príncep de la ironia ( Auques i ventalls ). Cal esmentar els matisos de Francesc Pujols i d’Àngel Ferran (aferrats a l’anècdota real o a la boutade ), els contes de Ramon Raventós i de Joaquim Verdaguer i els versos de J.M.de Sagarra o de Pere Quart ( Bestiari ). Els conreadors de l’humorisme gràfic i de la caricatura —Tomàs Padró, Gaietà Cornet, Joan G.Junceda, Antoni Lara, Francesc Galvan, Pertegàs, Apa, Ricard Opisso, Xavier Nogués, Valentí Castanys, Picarol, etc— s’expressaren en revistes del gènere, com Un Tros de Paper , La Campana de Gràcia , L’Esquella de la Torratxa , Cu-Cut! , Papitu , Xut! i El Be Negre , al Principat. Foren també importants revistes humorístiques El Sueco , El Mole , El Saltamartí , La Traca , etc, al País Valencià, i L’Ignorància a Mallorca. Modernament es destaquen Cesc, Jaume Perich, etc.