iberisme

m
Història
Política

Doctrina dels qui pretenen la unió política de les diferents nacionalitats de la península Ibèrica.

L’iberisme sorgí a la darreria del s. XVIII, especialment amb José Marchena, el qual, a l'Avis aux espagnols, donà a la doctrina un caràcter republicà federal i progressista. Durant el Trienni Liberal les societats secretes liberals de la Península intentaren de difondre també l’iberisme a Portugal i d’establir set repúbliques federades, dues de les quals es formarien sobre el territori portuguès (Lusitània Ulterior i Lusitània Citerior). Posteriorment, Prim fou animat pel françès Keratry a fer el paper de Cromwell ibèric i a unir Espanya i Portugal. L’iberisme, més que no pas una doctrina política explícita, esdevingué un pressupòsit en certes concepcions polítiques i socials d’esquerra, cosa que es manifestà en arribar la República portuguesa (1910) o en les doctrines àcrates de grups sorgits en ambdós països, especialment les espanyoles Federació Anarquista Ibèrica i Federació de Joventuts Llibertàries.

Als Països Catalans, l’iberisme ha estat un moviment intel·lectual i polític diferenciat del federalisme de Pi i Margall en el fet que, mentre aquest es movia en funció de l’Estat espanyol, el primer ho feia des del pressupòsit d’una federació de nacionalitats. L’iberista de més prestigi fou Joan Maragall (Himne ibèric, l’article L’ideal ibèric, etc), que proposà a Unamuno la creació d’una revista, Ibèrica, escrita en totes les llengües peninsulars. Prat de la Riba participà d’aquest ideal els primers temps, i, en part, també ho féu Cambó. El lusòfil Ignasi Ribera i Rovira n'esdevingué, així mateix, un apòstol, com ho palesa el seu Iberisme (1907), amb pròleg de J.T.F. Braga. També se'n féu ressò Joaquim Casas i Carbó en El problema peninsular (1933). Cal esmentar, finalment, el llibre del lusoandalús Julio Navarro Monzó Catalunha e as nacionalidades ibéricas (1906). La fórmula iberista, d’altra banda, de vegades no és sinó una tàctica per a contrarestar el centralisme castellà.