En general les àrees deprimides argilenques o margoses (miocèniques) són envoltades per crestes de materials calcaris lutecians. L'aprofitament del sòl implica 3.039 ha de terres conreades (1984), és a dir un 50% de la superfície total del terme, i 2.018 ha de forestal; les 2.778 ha de secà (1.054 ha en guaret) són ocupades fonamentalment per oliveres (772 ha), vinya (450 ha), ametllers (345 ha) i una mica per cerealicultura tradicional; a les 261 ha de regadiu es destaquen els fruiters, amb 75 ha (especialment pomerars), i les hortalisses (50 ha) obtenen, en llur majoria, l'aigua de fonts, sotmesa a un règim jurídic tradicional. El 83% del nombre total d'explotacions tenen menys de 5 ha, mentre que el 67% de la superfície és explotada en règim de propietat. La ramaderia té poca volada: l'oví i el cabrum amb un miler de caps cadascun i 1.200 caps d'aviram. Al segle XVIII els iberuts, ultra les feines agrícoles, preparaven les llanes per als telers d'Alcoi i de Bocairent, i recollien la neu, que venien a les poblacions pròximes; al primer terç del segle XX la migració englobava els gelaters amb segadors i teixidors; si els llauradors arribaren al nord de l'Àfrica, els venedors de gelats visitaven o s'establien fins i tot a l'estranger.
La indústria moderna és concentrada al sector de la fabricació de joguines; el primer establiment de tipus menestral fou instal·lat el 1906, i el 1935 hi havia només quatre fàbriques, mentre que el 1978 aquesta indústria ocupava 3.000 treballadors en 52 empreses (de les quals 10 ultrapassaven el centenar d'operaris i n'aplegaven en total 1.700), dedicades a joguines de tub metàl·lic, de plàstic i mecàniques. A més de la iniciativa personal, caldria tenir en compte, per a explicar l'origen de l'activitat, l'existència dels traginers que podien difondre el producte i dedicar-hi algun capital; els materials primitius foren la fusta i la llauna, desplaçada poc a poc —trenta anys després— pel plàstic, així com els mecanismes de ressort metàl·lic ho serien pels elèctrics; el tub d'acer centra una categoria de joguines i estris infantils ben destacada. Més dels tres quarts dels actius són del sector secundari i un 18% del terciari.
El municipi duplicà amb escreix, el decenni 1960-70, la població, en passar de 6.129 h a 13.916 h; el 1986 ja n'hi havia 20.171; la immigració (55% de la població), factor bàsic d'aquesta evolució demogràfica, procedeix de la mateixa província en el 27% i de fora del País Valencià en un 70% (de Granada, Almeria, Ciudad Real, Albacete, etc). La vila (iberuts; 816 m alt.) és als vessants meridionals dels tossals de Sant Miquel i de Santa Llúcia, que havien dominat dues fortificacions d'origen islàmic; al segle XVIII adquirí la configuració actual, allargada a banda i banda dels carrers Major i de l'Empedrat i amb l'eixample del Ravalet. L'església parroquial (la Transfiguració) és obra de la fi del segle XVI, ampliada al començament del XIX; depengué de la parròquia de Castalla fins el 1582. Com la resta de la foia de Castalla, Ibi, durant la conquesta del Regne de València per Jaume I, es lliurà a l'antic governador almohade de València Abū Sa'īd 'Abd al-Raḥmān després del 1245 passà a la corona. Fou possessió de Pere de Montagut (1286) i de la família Lloria, i passà posteriorment a la baronia de Castalla (1364). El municipi comprèn, a més, les caseries de Ternoves i de l'Alfàs d'Ibi i el despoblat de Biscoi.