ictiosaures

ictiopterigis, ictiosaurios (es), Ichtyosauria (en)
m
pl
Paleontologia

Ictiosaure

© Fototeca.cat

Ordre de rèptils adaptat a la vida aquàtica, amb les extremitats transformades en aletes.

El cos era pisciforme, amb una aleta dorsal estabilitzadora i una aleta caudal propulsora. Visqueren en el Triàsic i en el Juràssic i s’extingiren a la fi del Cretaci. El gènere més conegut és Ichthyosaurus. Alguns exemplars trobats al jaciment del Juràssic de Holzmaden, a Alemanya, mostraren restes d’ictiosaures formades a l’interior d’individus adults, cosa que permeté deduir que els ictiosaures eren vivípars i podien parir les seves cries directament a la mar. Per tant, adquiriren una independència total del medi terrestre, ja que no els calia fresar a terra, com probablement ho feien els notosaures i plesiosaures. Altres esquelets d’ictiosaures primitius trobats al Japó en roques del Triàsic inferior (fa 240 milions d’anys), pertanyents al gènere Utatsusaurus, indiquen que aquests rèptils aquàtics són diàpsids, tot i que no s’inclouen dins del clade Sauria (grup de diàpsids que abraça els llangardaixos, els cocodrils, els ocells i el tuatara). En l’àrea de la paleobiologia, models que relacionen la morfologia tuniforme dels ictiosaures amb la mecànica de fluids i la fisiologia han proporcionat estimacions de la màxima velocitat que podia assolir el gènere Stenopterygius (Juràssic inferior d’Alemanya). Segons aquestes estimacions, la taxa metabòlica i la velocitat d’aquest ictiosaure eren comparables a les que es troben avui dia en les tonyines i lleugerament inferiors a les dels cetacis. La gran mida dels ulls dels ictiosaures en comparació amb la dimensió corporal, com per exemple en els Ophtalmosaurus, podria constituir una adaptació a grans profunditats marines, ja que els capacitaria per a veure-hi en condicions de baixa lluminositat.