A la Guerra Gran (1793) fou metge militar, i després director dels hospitals de la regió de Girona. El 1799 esdevingué professor a Salamanca, el 1804 al col·legi de medicina de Burgos, i finalment, el 1807 al col·legi de cirurgia de Barcelona, el qual mantingué en funcionament (juntament amb els professors Vicenç Pozo, Ametlla i Bas i el dissector Francesc Borràs) durant el règim napoleònic, sense rebre'n cap gratificació de les autoritats franceses. A partir del 1827 fou professor del nou col·legi de medicina i cirurgia, de Barcelona. Escriví, entre d’altres obres, Prolegómenos de clínica médica (1838) i Elementos de afectos internos (1840).