ilerget
| ilergeta

f
m
Història

Individu d’un poble preromà, del grup ibèric, un dels més importants, territorialment, de la vall central de l’Ebre.

El nucli central corresponia a les comarques que volten la ciutat de Lleida, la més destacada dels ilergets, que a les monedes que encunyà donà el nom d’Ildirda o Iltirta, llatinitzat en Ilerda a l’època romana. Hom suposa que el límit nord podia haver estat el Montsec, i el meridional, l’Ebre. A l’est tenien per veïns els lacetans i els cossetans, i per l’oest ocupaven, més enllà del Cinca, les conques dels rius Alcanadre i Aragó, entre les serres de Guara i d’Alcubierre. Les fronteres amb els lacetans i els cossetans són molt vagues: hom atribueix la Segarra als ilergets o als lacetans, mentre que la Conca de Barberà devia restar entre ilergets i cossetans. Alguns autors suposen que el territori dels ilercavons fou, abans del segle III aC, també domini dels ilergets, els quals es devien haver estès fins a la desembocadura de l’Ebre. Les fonts grecollatines citen sobretot els ilergets en relació amb la segona guerra Púnica (218-205 aC) a través dels seus caps o règuls Indíbil i Mandoni, de primer aliats dels cartaginesos i tot seguit lluitant contra el domini romà, units als seus veïns els ausetans i els lacetans.