Hom hi utilitza, a més de l’habilitat manual (jocs de mans), cartes i material especialment preparat o construït. Hom anomena també l’il·lusionisme màgia blanca.
L’art i la ciència de mentir per entretenir ha tingut sempre molts d’entusiastes a Catalunya. L’agrupació Catalana d’Afeccionats a l’Il·lusionisme (SEI després de la guerra), primera societat màgica a l’Estat espanyol, comptava amb la col·laboració de personalitats de tota mena. Els il·lusionistes del Principat més destacats foren Fruitós Canonge (1824-90), popular il·lusionista i enllustrador al qual el poble atribuïa tota mena de prodigis; per carnaval s’exhibia en una carrossa voltat d’elements del seu espectacle; a la plaça Reial de Barcelona, hi ha encara la seva parada d’enllustrador; Joaquim Partagàs (1848-1931), que es distingí com a fabricant de trucs que presentava al seu petit teatre de la plaça del Teatre, de Barcelona, i que recollí en un llibre il·lustrat per ell mateix; l’any 1881 fundà la botiga El Rei de la Màgia al carrer de la Princesa; el seu successor, Carles Bucheli, client de Partagàs, l’adquirí de la vídua de l’artista i la regentà fins a la seva mort (avui El Rei de la Màgia pertany al jove il·lusionista J.M. Martínez, creador del grup La Capsa Màgica). Bucheli (dit Carlston, 1903-81), era un barceloní d’origen suís, que fou un il·lusionista; del 1939 al 1944 presentà un espectacle hindú tot alternant la venda d’aparells màgics amb l’activitat teatral; Emili Déu (1907-70), fill d’un prestidigitador, que fou un virtuós de les cartes i un inventor notable; el seu rigorisme d’investigador l’allunyà del teatre; ell i el seu millor deixeble, Joan B. Bernat (1912), coautor d’un llibre sobre manipulació de cartes, guanyaren diversos premis internacionals; amic de David Bamberg (Fu Manxú), E. Déu col·laborà en la renovació de l’espectacle oriental del cèlebre il·lusionista holandès, que tingué tant d’èxit a Barcelona l’any 1933; Ramon Camprubí (Càrtex, mort el 1956), el qual, bé que tècnicament inferior, aconseguí de fer-se el nom gràcies a la seva simpatia, no pas més enllà del que demana el públic; i Joan Forns (Li Xang, 1916), seguidor de Fu Manxú, que es distingeix en els trucs de teatre, sense fer oblidar, però, la destresa i l’enginy del mestre. Entre els joves es destaquen: Jesús Julve (Hausson) en manipulació; Josep Miret (Kirman) en la branca del faquirisme; Alfons Moliné en la modalitat de la màgia de prop; i Joaquim-Maria Nubiola (Fred Denver), creador d’un número amb gats, artista que fa carrera a l’estranger. La decadència de l’il·lusionisme és més evident als països llatins que no pas als anglosaxons; avui prevalen la mediocritat i una manca absoluta d’irradiació poètica.