A la segona meitat del s. XVI Anglaterra impulsà les seves expedicions comercials (Muscovy Company), i durant el s. XVII organitzà les grans companyies privilegiades capdavanteres de la colonització anglesa a l’Àsia, Amèrica del Nord i Àfrica (British East India Company, 1600; Hudson's Bay Company, 1670; Royal African Company, 1672, etc). La colonització anglesa, que, segons les teories mercantilistes del pacte colonial, aspirà més a establir bones bases comercials i estratègiques que no pas a incorporar amplis territoris, hagué de lluitar amb la competència francesa, holandesa, castellana i portuguesa. L’esforç comercial i colonitzador anglès rebé un impuls important amb la Navigation Act del 1651, el triomf whig del 1689 i les dissidències religioses de l’anglicanisme. Des dels darrers decennis del s. XVII i durant el s. XVIII l’Imperi Britànic consolidà el comerç triangular, que assolí el màxim desenvolupament en 1760-70 i en el qual cal destacar sobretot l’exportació de manufactures angleses a les colònies, l’intercanvi de primeres matèries i de productes alimentaris entre les colònies i llur explotació a Europa, i l’exportació d’esclaus negres d’Àfrica a les Índies occidentals amb el sucre com a carregament de retorn a la metròpoli. A través de la guerra de Successió hispànica (1702-14) i de la guerra dels Set Anys (1756-63), la Gran Bretanya engrandí el seu imperi (a Amèrica, a les Índies Orientals i a l’Àfrica occidental) i les seves possibilitats comercials en l’àmbit de l’imperi castellà ( asiento , navío de permiso ). La revolució nord-americana del 1783 i la pressió napoleònica amb els seus aliats temporals (Espanya, les Províncies Unides) impulsaren la Gran Bretanya a reforçar la sobirania política de la corona sobre les colònies —sovint, com a l’Índia, limitada pel règim de companyies—, a iniciar una nova expansió territorial (a l’Àfrica, a l’Àsia i al continent australià, en aquest darrer per a dominar el Pacífic) i a organitzar una xarxa de bases a l’Atlàntic i a l’oceà Índic, per a garantir la seguretat de les comunicacions marítimes. Durant els primers decennis del s. XIX la prohibició del tràfic d’esclaus (1807) i l’abolició de l’esclavitud (1833), així com el procés de les teories del liberalisme, sensible a les despeses poc rendibles del colonialisme (Adam Smith, Jeremy Bentham), tendiren a fer disminuir l’interès per les colònies, que sovint eren deficitàries. En el curs de la segona meitat del s. XIX el triomf de la revolució industrial a la Gran Bretanya i la riquesa de les explotacions de mines d’or d’Austràlia i de Sud-àfrica, així com l’increment de la immigració —arran de l’augment demogràfic de la industrialització, que permeté de donar valor a moltes terres— i el perill de la competència feren augmentar l’interès per les colònies en el seu doble caràcter de fornidores de primeres matèries i mercat consumidor i d’inversió de capitals. Durant el s. XIX entraren en debat les formes de sobirania de l’administració colonial anglesa i, mentre d’una banda la corona s’imposava a l’Índia sobre la companyia (1857) i sobre el règim dels prínceps locals (doctrina del lapse de Dalhousie), de l’altra, Durham introduïa, amb el seu informe sobre el Canadà (1838), el principi de l’autonomia interna ( dominion ), estesa al Canadà (1867) i a Austràlia (1901); i lord Lugard, en el seu Rise of our East African Empire (1939) i en el Dual Mandate (1922), establia el principi de l' indirect rule i del règim de protectorat. Als darrers decennis del s. XIX i els primers del s. XX, en augmentar l’interès per les colònies, s’imposà un esforç expansionista (política imperial de Disraeli, 1874-80; exaltació del colonialisme per teòrics i polítics: Thomas Carlyle, Rudyard Kipling, Joseph Chamberlain, etc). Malgrat la indiferència liberal (Gladstone), cal destacar l’actiu imperialisme a l’Àfrica, que provocà l’emigració en massa dels bòers del Cap devers les terres de l’interior (Gran Trek, 1836-44) i posteriorment la guerra anglobòer (1899-1902). L’aparició de les reivindicacions nacionals (l’Índia celebrà el seu primer congrés nacionalista el 1885) fou el símptoma de les primeres amenaces a l’imperi Britànic, que encara ampliava considerablement els seus territoris amb la Primera Guerra Mundial (repartiment d’Àfrica). Amb la creació del Commonwealth of Nations (1931), Gran Bretanya tendí a assegurar la seva sobirania sobre les antigues colònies.
Imperi Britànic
© fototeca.cat
Conjunt de territoris colonials sota sobirania britànica, els quals des del 1917 començaren a ésser anomenats Commonwealth; aquesta denominació, però, no fou precisada fins a la conferència imperial del 1926 i, definitivament, a l’estatut de Westminster del 1931.