L’ofici d’impressor es difongué a Barcelona i a València a la segona meitat del segle XV, vinculat especialment a famílies converses. El 1491 es formà a Barcelona, amb autorització reial, una confraria sota l’advocació de Sant Joan ante Portam Latinam. De fet, moltes impremtes eren propietat de mercaders, nobles i eclesiàstics, per tal com constituïen un sector dinàmic que atreia capital. Al segle XVII els impressors o estampers desitjaven la creació d’una corporació professional i cívica, però toparen amb els privilegis dels llibreters (llibreter), que volien monopolitzar el mercat del llibre. Una primera temptativa de constituir-se en col·legi feu fallida el 1676, i el 1684 hom demanà a la ciutat la formació d’una confraria o gremi —inferior a col·legi— d’estampers, amb l’aprovació de les corresponents ordinacions. L’oposició feta pels llibreters al Consell de Cent portà a la supressió de la confraria el 1685. Encara del 1697 al 1714 existí una confraria d’impressors, aprovada pel bisbe, i al principi del segle XVIII llibreters i impressors s’uniren en un sol gremi, conservant aquests darrers, però, l’advocació religiosa pròpia i la individualitat professional. Amb tot, els impressors tenien, dins el gremi unit, una situació inferior a la dels llibreters, i el 1735 es produí un intent de separació. El 1801 s’uniren al gremi els cartaires o naipers, procedents de la dissolució de la confraria de julians mercers vells. Durant el segle XVIII l’ofici depenia d’un jutge d’impremta, que solia ésser un oïdor de l’audiència. L’ofici d’impressor es beneficiava d’una certa continuïtat familiar, que, a vegades, superava els sistemes del segle, com en el cas dels Surià, Piferrer, Pla i, en menor grau, els Aguasvivas, Garriga, Texero, Generes, Roca i Gaspar.
m
Història