El relleu
El subcontinent indi es divideix en tres grans regions: regions gondwanianes, arc himalaià i plana indogangètica. Les regions gondwanianes són formades per un bloc vell de l’Índia peninsular, de roques antigues, que deu els relleus més representatius a ruptures tardanes. Al Dècan els aixecaments i basculaments dels blocs han ocasionat un relleu molt variat: als relleus dissimètrics dels alineaments E-W del N (Vindhya, Kaemōr, Sātpura, etc.) s’oposen els horste dels Ghats Occidentals, de pendents abruptes, i els relleus menors dels Ghats Orientals, muntanyes de Cuddapah i turons d’Orissa. Excepte el NW, que és cobert de grans mantells de basalt que donen un relleu de mesas, el Dècan presenta les formes típiques dels materials cristal·lins: altiplans convertits en peneplans. A les regions litorals baixes els sediments i al·luvions deltaics han format planes: una estreta franja a l’W i amplis deltes a l’E. L’arc himalaià, conjunt muntanyós del N, no és homogeni, car, a les serralades baixes dels límits iranià i assamobirmà, terciàries i d’una altitud moderada (Arakan, 2.000 m; Sulaimān, 3.300m; Safed Koh 4.500 m), s’oposa la gran massa de l’Himàlaia i els països transhimalaians, enorme serralada que al N té pics de més de 8.000 m: Everest (8.848 m), Kānchenjunga i Nānga Parbat; i cap al S descendeix flanquejada per muntanyes baixes d’orogènia plistocènica (Siwalik, de 600 a 1.000 m). Només una part de les regions transhimalaianes és inclosa en el món indostànic: els alts altiplans, d’estil tibetà, de Ladākh, a l’Índia, i una part de la gran massa del Karakoram (8.811 m al K2), al Pakistan.
© Fototeca.cat
Les planes indogangètiques, situades entre les altres dues regions, formen el cor del món indostànic. Són un conjunt de planes que s’estenen des de l’Assam al Sind i són degudes als dipòsits al·luvials (d’uns 1.900 m de gruix) aportats per l’Indus, el Sutlej, el Ganges i el Brahmaputra, acumulats a les parts baixes durant el Quaternari; són de tipus variats, uns del Plistocè mitjà (bhangar) i uns altres del recent (khadar). En aquestes planes, baixes i monòtones (altura màxima, 270 m), l’erosió només ha dibuixat accidents topogràfics menors: barrancs i badlands.
El clima
El clima és tropical a partir dels últims contraforts de l’Himàlaia, que actua de barrera contra les influències glacials de l’Àsia central. Malgrat els forts contrasts regionals (100 mm anuals de pluges al Sind i 2.253 mm a l’altiplà de Shilaong), el clima és completament dominat pel ritme estacional dels monsons: un 85-90% de pluges té lloc de juny a octubre. Es distingeixen popularment tres estacions, freda (novembre-febrer), calorosa (març-maig) i plujosa (juny-octubre), però el departament meteorològic en considera una altra a la retirada del monsó (de mitjan setembre a desembre).
© Fototeca.cat
Pel gener les temperatures mitjanes oscil·len entre 12°C al NW i 27°C al S, amb una oscil·lació diürna considerable i glaçades nocturnes al NW. A la darreria de febrer la calor comença a ésser opressiva, i pel maig (el mes més calorós) les temperatures al N, excepte a les muntanyes i a la costa, són de 32°C, amb màximes de 43-49°C; la humitat és baixa (fora de la costa i del delta del Ganges), i són freqüents les tempestes de pols a les planes. L’arribada del monsó, a mitjan juny, és marcada, sobretot a la costa occidental, per pluges tempestuoses violentes i, excepte a les zones àrides, les temperatures baixen. La calor excessiva dona pas a una alta i desagradable humitat. Les pluges són menys intenses cap a l’interior, i el monsó desapareix definitivament a l’W. El caràcter estacional de les pluges, les altes temperatures i l’evaporació fan que la quantitat i la precisió de les pluges controli les operacions agrícoles i la vida del país. Algunes àrees tenen pluges significants fora de l’estació plujosa: al N del Panjab, les de gener-febrer són importants per al blat i els conreus d’hivern; el S i Assam reben tempestes (premonsòniques) a l’estació seca, vitals per al conreu del te; i el SE les rep a la retirada del monsó (octubre-desembre). Les regions més seques són el NW i les de sotavent dels Ghats Occidentals; hi és essencial el regadiu, i a les àrees on aquest és poc desenvolupat (com el Gujarat i el Dècan meridional) els desastres a causa de l’eixut sovintegen.
La vegetació
© X. Pintanel
L’Índia és essencialment domini del bosc tropical. A les zones més àrides és bosc baix clar, amb arbres dispersos i scrub, però ha estat pràcticament destruït per l’home a la plana indogangètica i pels conreus o la ramaderia en una gran part del Dècan persa. Hi ha selva tropical humida als vessants marítims dels Ghats Occidentals i a les muntanyes d’Assam, molt exuberant i tancada, sota el qual la vida vegetal és limitada (lianes i plantes paràsites). El bosc caducifoli monsònic, que cobria la major part de la península i la conca del Ganges, es limita actualment als Ghats Occidentals, el baix Himàlaia i algunes franges del NE de l’Índia peninsular. A la major part del Dècan i el Rājasthān, el bosc destruït ha donat pas a una vegetació degradada d’herbes i matolls espinosos amb acàcies disperses. A l’Himàlaia la selva tropical és substituïda vers els 2.000 m pel bosc muntanyenc de caducifolis i de coníferes, en el qual abunden els rododendres. La vegetació alpina comença cap a 3.500-4.000 m i arriba a 5.000 m. Els deltes són coberts de manglars. Les palmeres cocoteres són importants a les costes, especialment a Kerala, i les datileres al Sind i al Panjāb. El bambú ho és al S i a l’E.