Indus

Riu de l’Àsia meridional (3180 km de longitud; 960000 km2 de conca).

Neix al mont Kailāsh, a 4 260 m d’altitud, al S del Tibet; flueix en direcció NW per una vall compresa entre l’Himàlaia al SW i el Karakoram al NE, travessa Caixmir fins a Skārdu, on gira cap a l’W i travessa la serralada Karamosh per una profunda gorja. Després de rebre el Gilgit travessa l’Himàlaia entre estretes valls i encaixades gorges i arriba a la plana d’Attock, on rep el Kābul; a partir d’ací disminueix la velocitat i discorre, formant nombrosos meandres, per la fèrtil plana del Panjab, on banya les ciutats de Dera Isma'īl Khān i Dera i Ghāzi Khān i rep el Panjab, que li aporta les aigües dels rius Sutlej, Chenāb, Jhelum, Rāvi i Bias. A partir d’ací i malgrat la gran aportació d’aigües, el cabal disminueix per la infiltració i l’evaporació. Continua després pels marges del desert de Thar i, aigües avall de Hyderābād, desemboca a la mar d’Oman, on forma un gran delta d’uns 8 000 km2. Les escasses pluges i l’alta evaporació fan que només els principals braços del riu arribin a la mar. L’únic port important del delta és Karachī, car els al·luvions i canvis de canals dificulten la navegació. El cabal de l’Indus varia àmpliament segons les estacions; el mes de març el desglaç de l’Himàlaia produeix grans crescudes, acompanyades, sovint, d’inundacions catastròfiques; pel juny i el juliol, amb l’arribada de les pluges monsòniques, té una altra època de gran cabal; després, aquest decreix i pel setembre arriba al mínim, que dura tot l’hivern. L’Indus és molt aprofitat per al regadiu i la producció hidroelèctrica, per mitjà d’una extensa xarxa de canals i per grans preses, com les de Sukkur i Koṭrī. Les disputes sorgides després de la partició el 1947 de la conca de l’Indus entre l’Índia i el Pakistan portaren aquests països a signar un contracte (19 de setembre de 1960) per a la utilització de les aigües del riu, el qual concedia la utilització de l’Indus, el Jihlam i el Chenāb al Pakistan i del Rāvi, el Bias i el Sutlej a l’Índia.