La seva dimensió sol ésser proporcional al nivell de despeses militars quan es tracta dels països més desenvolupats. En alguns d’aquests països ha adquirit una influència tan gran en el món de l’organització econòmica, que hom els anomena complexos militars-industrials. Això és vàlid especialment als EUA. Segons l’Institut Internacional d’Estocolm de Recerques per la Pau (SIPRI), els cent primers fabricants d’armes de tot el món (llevat de la Xina) realitzaren el 2006 unes vendes al voltant dels 315 mil milions de dòlars, cosa que significà un increment del 5% amb relació a l’any anterior. Més del 60% d’aquestes transaccions eren dutes a terme per companyies dels EUA, mentre que un 30% corresponia a companyies europees i la resta, sobretot, a Rússia. Gran part del creixement de la indústria els darrers anys prové d’aplicacions d’alta tecnologia (especialment electrònica i comunicacions), i de vehicles blindats, que han experimentat un augment de la demanda sobretot arran de la guerra de l’Iraq. La tendència del sector ha estat a les fusions d’empreses per tal de constituir grans conglomerats armamentístics, especialment en els camps naval i aeroespacial. A la Unió Europea, el 2006 l’European Defence Agency (EDA) aprovà dos documents estratègics per a la creació d’una base industrial i tecnològica per a la defensa, i un altre per a impulsar la recerca militar. Pel que fa a les armes petites, la Campanya per al Control d’Armes fundada per Amnistia Internacional, Oxfam i altres organitzacions no governamentals estimava que el 2003 hi havia uns 650 milions d’unitats en circulació i més de 1 100 empreses que les fabricaven en un centenar de països. Les morts directes per aquestes armes eren al voltant de mig milió anual, segons aquestes organitzacions.
f
Economia