indústria naval

f
Transports

Indústria de la construcció naval.

En acabar la segona Guerra Mundial, la necessitat de refer les flotes en bona part enfonsades pels bel·ligerants (flotes neutrals fins i tot) estimulà la reconstrucció i la modernització de les drassanes, que treballaren un quant temps a plena capacitat. El 1946 foren avarats vaixells per valor d’uns dos milions i mig de tones de registre brut, però les dades certes (en manquen dels estats socialistes en general, i d’una forma persistent de la Unió Soviètica i de la Xina) són 2 115 milions. Nou anys després l’avarament s’havia incrementat el 151,4%; el 1966, rere un període un xic més llarg, el 169,1%; el 1974, vuit anys després, la “producció” de naus havia augmentat el 142%, i l’any següent, el 3,7%, amb 35,9 milions de tones, l’avarament més gran enregistrat. Però la davallada subsegüent fou tan brusca, que l’avarament del 1979 fou només un 32,8% del que era quatre anys abans. I la recuperació no ha assolit, ni de bon tros, el nivell del 1970: en el quinquenni 1979-84 n'ha estat recuperat el 50,4%. Daltabaixos així en l’avarament mundial havien de capgirar, almenys en part, la distribució per grans regions. Així, mentre el 1946 l’Europa Occidental absorbia el 73% de la cartera mundial de comandes per a la construcció de vaixells, el Japó, desfet, no comptava; el 1961 l’Europa Occidental havia passat (amb la reincorporació de l’Alemanya Federal) al 80% i el Japó es quedava amb el 15%; a mitjan anys setanta es produí un canvi important en passar els japonesos a construir el 46% de la demanda mundial, mentre els europeus veien minvar llur percentatge al 50%. Però al costat d’aquesta significativa transformació estadística, d’ençà del 1973 les comandes generals (i d’ençà del 1976 els lliuraments de comanda) s’han reduït de forma alarmant per al sector. Les mesures d’estalvi energètic imposades pels governs i l’encariment dels mateixos nolis han obligat els armadors a desfer-se de bona part de la flota o a utilitzar mitjans il·legals per tal de mantenir els nivells de benefici i rendibilitat. En aquest sentit, l’any 1982 foren desballestades a tot el món 14 milions de tones de registre brut de petroliers, alhora que augmentà la pirateria en els transports a base, principalment, de banderes de cortesia (no són sempre els mateixos, el 1984 Libèria, Panamà, Xipre i les Bahames), que encobreixen la navegació de vaixells vells, sense la dotació humana reglamentària i, en la majoria dels casos, sense que els estris de control i navegació obligatoris funcionin. La indústria de la construcció naval n'ha sofert les conseqüències i la producció ha minvat, entre el 1975 i el 1979, per damunt dels dos terços arreu del món. A Europa això s’ha palesat en la pèrdua de 65 000 llocs de treball. El 1984 la participació de la indústria naval de l’Europa de l’Oest en el tonatge avarat s’havia reduït encara al 16% escàs, enfront del 53,1% del Japó i el 72,5% el conjunt de l’Extrem Orient. La resta pertany en bona part a l’Europa de l’Est, que les xifres de l’URSS no farien pujar gaire. És segurament l’únic ram industrial on l’Amèrica del Nord amb prou feines compta. En la destinació dels vaixells predominen els vaixells cisterna, essencialment petroliers o destinats a gasos liquats, fins al punt que el conjunt d’aquesta indústria reflecteix, assuaujada, l’evolució dels vaixells cisterna, que el 1970 representaven el 46,3% de la construcció naval, el 1975 assolien el màxim amb un 67%, el 1979 el primer mínim amb un 30,1%, i el 1981 havien davallat fins a un 25,9%. Els vaixells de càrrega especialitzats (carboners, mineralers —especialment en ferro—, o de transport en orri) segueixen una evolució inversa, llevades les conjuntures crítiques: 28,4% el 1970, 17,4% el 1975 i 17,2% el 1979, però 46,6% el 1981. Els vaixells de càrrega general, tercer gran grup, segueixen una tendència descendent 17%, 7,1%, 27,7% i 10,3%, llevat els anys que hom podria considerar anormals. A més de la distribució geogràfica i la de destinacions, els nous vaixells es poden distribuir segons el mode de propulsió. En aquest sentit el període 1970-81 ha estat decisiu: el 1970 els vapors constituïen el 40,5% del tonatge avarat, i les motonaus, el 59,6%; el percentatge dels vapors ha anat baixant malgrat la revifalla que significà la crisi del petroli: 45 el 1975, però 14,3 el 1979, 5,8 el 1980 i 1% escàs el 1981. Els vapors que continuen navegant han envellit i, si alguna competència han de témer les motonaus, vindrà dels vaixells amb propulsió nuclear. A l’Estat espanyol, que tradicionalment ha estat un dels capdavanters en la construcció naval, el procés sectorial ha seguit les mateixes directrius i els mateixos daltabaixos que les altres drassanes europees. La disminució de les comandes ha trobat, també, una excessiva capacitat instal·lada i ha provocat l’encadenament de les pèrdues de gestió amb la consegüent crisi empresarial. Encara que generalment el gruix de la producció espanyola ha anat a l’exportació, és molt significatiu el fet que l’any 1981 s’arribés a la xifra més baixa dels darrers vint anys en la contractació de vaixells per als armadors espanyols. La tendència del sector camina vers la integració massiva de les drassanes dins l’Instituto Nacional de Industria (INI), tres empreses del qual (Astilleros Españoles, Bazán i Astano) concentren la major part de la producció. L’any 1981 existien a l’Estat espanyol 41 drassanes que donaven feina, directament o indirectament, a 150 000 persones. Davant la greu crisi del sector, el mes de febrer del 1982 el govern aprovà un pla de reconversió amb una durada de dos anys. Als Països Catalans solament hi ha instal·lades sis drassanes: una a Mallorca, una a Tarragona, una a València (l’única realment important) de la Unión Naval de Levante, que els anys 1950 i primers 1960 va arribar a competir amb les dels dos grans nuclis espanyols, el de la badia de Cadis i el de la ria de Bilbao), una a Alacant i dues a Barcelona.