La concepció d’un infern com a indret comú dels difunts sembla brollar més o menys espontàniament del culte als morts i de la consegüent convicció, estesa arreu, que els avantpassats no deixen de mantenir després de la mort una certa relació amb el món dels vius. Només amb posterioritat aquest destí comú fou diferenciat en dos possibles sentits —el de premi o el de càstig—, segons el capteniment que hom ha tingut en la vida. Entre els hebreus aquest pas d’un estadi de comprensió de l’infern a un altre és reflectit amb els conceptes de šeol i Gehenna, respectivament; tanmateix, no resta clar fins a quin punt el primer no implica ja una certa connotació moral (en el sentit que només sojornen al šeol
els justs del poble d’Israel, als quals precisament deu fer referència el teologoúmenon
del sojorn de Crist als inferns, signe alhora de l’autenticitat de la seva mort i de la definitiva superació de l’escatologia veterotestamentària que la resurrecció de Crist comporta). Entre els grecs, l’infern és habitat per una mena d’ombres dels morts, els quals aconsegueixen de visitar només uns quants privilegiats (Ulisses, per exemple); d’altra banda, Llucià de Samòsata desmitificà radicalment aquest infern en els seus Diàlegs dels morts
. Sembla, però, que per a poder sojornar als inferns calia que el cos dels morts fos enterrat o que hom honrés el difunt amb certs ritus cultuals; en aquest sentit l’infern visitat per Enees enclou una distinció entre el lloc dels benaurats i un altre on resten aquells als quals hom no ha retut encara les honres fúnebres.
m
Religió