En català acaba en -ar, -er, -re, -r i -ir. Ve a exercir la funció de substantiu verbal. A causa d’aquest seu doble valor, nominal i verbal, sintàcticament participa de les característiques del nom i del verb (del sintagma nominal i del sintagma verbal). Com a substantiu, l’infinitiu pot ésser afectat per qualsevol determinatiu (amb una certa limitació, en català, pel que fa a l’article) o per les preposicions. Com a verb, conserva moltes particularitats del règim verbal. L’infinitiu, però, no expressa per si sol ni el mode ni el temps verbal; si de cas, només l'aspecte verbal: la mera virtualitat del procés de l’acció del verb, encara en repòs, en oposició al procés sense el seu terme (gerundi) i al procés en el seu terme (participi).
m
Gramàtica